Cinc vint-i-cincs d'abril

25 d'abril de 1707, Almansa

 En el context de la Guerra de Successió, un conflicte internacional pel control de la Monarquia Hispànica, els camps d'Almansa van viure una batalla decisiva per la història del poble valencià. La victòria de les tropes del Duc de Berwik, favorables a Felip d'Anjou, sobre l'exercit dels partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria va marcar l'inici de l'ocupació borbònica del Regne de València i de la de la resta dels Països Catalans. Anys després, amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta i “por justo derecho de conquista”, els regnes de la Corona d'Aragó van veure suprimit el seu autogovern i les seues lleis i institucions van ser substituïdes per les de la Corona de Castella.

25 d'abril de 1718, Londres

William Taylor, a la seua impremta del carrer Paternoster Row de Londres, publicava la primera edició de “Robinson Crusoe”, l'obra més famosa de l'escriptor Daniel Defoe, considerada per molts la primera novel·la anglesa d'aventures. La història d'aquest nàufrag en una illa deserta, inspirada en la vida del mariner escocés Alexander Selkirk, prompte es va convertir en un bestseller, fins al punt que s'ha arribat a afirmar que és el segon llibre més llegit després de la Bíblia. James Joyce va veure en aquesta obra una al·legoria del colonialisme anglés i de la superioritat moral de l'home blanc. De fet Crusoe, des del principi, va considerar l'illa com una propietat seua i fins i tot va esclavitzar algun indígena. Altres autors, en canvi, interpreten el llibre com una metàfora de la complicada vida de Defoe, especialment a partir del seu empresonament per la publicació d'un pamflet en el que criticava als tories, polítics conservadors del parlament anglés.

25 d'abril de 1792, Estrasburg

A mitjans d'abril d'aquell any, París declarava la guerra a Àustria i la matinada del 24 al 25  el batlle d'Estrasburg encomanava al capità Claude-Joseph Rouget de Lisle la creació d'un himne patriòtic per animar a les tropes franceses. El resultat portarà per títol “Cant de guerra per l'exèrcit del Rhin”, però passarà a la història amb el nom de la Marsellesa. “Aquesta música ens estalviarà molts canons”, va arribar a afirmar Napoleó. El 1795 va esdevindre l'himne oficial de la República Francesa i malgrat estar prohibida en diferents èpoques, ha estat permanentment present al llarg de la història francesa. Per molts pot resultar simplement l'himne d'un estat jacobí i centralista, però la marxa de la Marsellesa té darrere també un bagatge històric de lluita revolucionària. Al mateix Estat francés, la variant coneguda com “El Cant dels Partisans”, va ser un dels himnes de la Resistència contra l'ocupació nazi i el govern col·laboracionista de Vichy. Fora de les fronteres franceses també trobem més exemples: a la Rússia tsarista la cançó pren protagonisme durant les Revolucions de 1905 i 1917; a l'Estat espanyol, durant la Guerra Civil, republicans i anarquistes crearen les seues pròpies versions; i fins i tot a Amèrica Llatina ha servit per inspirar els himnes d'alguns moviments progressistes, com el Partit Socialista Xilé o l'Aliança Popular Revolucionària Americana, del Perú.

25 d'abril de 1945, Itàlia

A diferència de nosaltres, els italians no solament commemoren el 25 d’abril, sinó que també el celebren.  Aquell dia de 1945, mentre l’exèrcit aliat arribava al riu Po, milers de partisans s’alçaven en armes arreu del país, especialment al nord, per combatre l’ocupació nazi i l’anomenada República Social Italiana, un nou estat fundat per Mussolini el 1943 amb capital a Salò.

La  intervenció dels aliats, però sobretot l’enèrgica resistència antifeixista italiana, van permetre recuperar ràpidament les principals ciutats del nord del país i l’ocupació de les fabriques, les casernes i la resta de punts estratègics necessaris per controlar la situació. El mateix dia 25 van ser alliberades les ciutats de Milà i Torí. Poques hores després, Mussolini, conscient de la importància d’aquells esdeveniments, va ordenar la dissolució del Govern i va començar a preparar la seua fugida del país. Dos dies després, mentre viatjava disfressat cap a Suïssa en un comboi de soldats alemanys de la Wehrmacht, fou descobert per un grup de partisans. Al dia següent, el Duce moria afusellat junt a Clara Petacci, la seua última amant, i altres dirigents italians que viatjaven en el comboi. Els seus cossos foren penjats a la Plaça Loreto de Milà tal i com apareix a aquesta fotografia.

25 d'abril de 1974, Portugal

Passen vint minuts de les dotze de la nit, al programa Límite de Ràdio Renascença sona la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso. És el senyal que indica l’inici d’una operació militar que té com a objectiu acabar amb el règim fundat per Oliveira Salazar el 1933.

Al llarg del dia anterior, un nodrit grup de militars dirigits per Otelo Saraiva de Carvalho s’havien instal·lat clandestinament a la caserna de Pontinha, a Lisboa. La majoria d’ells eren oficials intermedis de l’exèrcit portugués, capitans que havien participat a les guerres colonials d’Angola, Moçambic i Guinea-Bissau. Paral·lelament, diversos grups de militars ocupen tots els punts estratègics del país. A la capital, les forces de l’Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém, liderats pel capità Sagueiro Maia, ocupen de bon matí el Terreiro do Paço, on es troben els principals ministeris. Alguns d’aquests soldats demanen clavells a les venedores ambulants i els col·loquen als seus fusells, indicant que no tenien cap intenció de disparar les seues armes. Més tard traslladen les tropes Quartel do Campo, seu del govern de Marcelo Caetano, qui va acabar el dia fugint al Brasil via Madèira.

Al llarg d’aquella insurrecció pacífica, coneguda com la Revolució dels Clavells, només van morir 4 persones, totes elles a les portes de la seu de la policoa política del règim. Els presos polítics van ser alliberats i molts exiliats van poder tornar al país. Pocs dies després, centenars de milers de persones eixiren als carrers de Lisboa per celebrar el dia internacional dels treballadors.

Canvi temporal de blog

M'havia oblidat d'avisar que aquest blog no s'actualitzarà en els pròxims mesos.

Mentres tant em podeu llegir al blog
"Abya Yala: un valencià a Argentina"


http://valencia-argentina.blogspot.com/

Odie als indiferents

Com sempre Gramsci donant en el clau. Quasi un segle després el comunista sard continua vigent. Fart de tanta objectivitat i tanta neutralitat... vos deixe amb el text i una preciosa cançó dels Modena City Ramblers.

"Odie als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l'abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odie als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupación; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meua voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odie als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meua pietat, de no compartir amb ells les meues llàgrimes.

Sóc partidista, estic viu, assec ja en la consciència dels de la meua part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meua part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; gens de quant en ella succeïx és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partidista. Per això odie a qui no pren partit, odie als indiferents."

Antonio Gramsci, 1917

Qui és el pirata?

Hui ens ha arribat la notícia de l'alliberament dels pescadors de l'Alakrana. Després de 46 dies de captivitat i de carnassa mediàtica, ara que ja s'ha acabat el drama humà que suposa el segrest d'uns treballadors, ha arribat el moment de debatre realment sobre la qüestió. Qui són realment els pirates? Els països del primer món continuaran saquejant els recursos naturals de les seues colònies? Si els nostres governants i els seus grans mitjans realment estigueren preocupats per la seguretat dels pescadors traurien aquests debats a la llum. Per desgràcia tot indica que la qüestió s'oblidarà (més enllà de les punyalades entre PP i PSOE per motius de gestió) i amb el temps la pobresa a Somàlia continuarà i hi haurà més "pirates" i més pescadors segrestats. Mentrestant, alguns continuen enriquint-se.

Dos documents per al reflexió: Un article de Joaquim Sempere, professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona, publicat a La Fàbrica el 6 de novembre de 2009; i un documental de quatre minuts aparegut recentment a la web de Journeyman Pictures:

Furtats els ordinadors dels advocats dels independentistes sards

Poc després de complir-se els quatre mesos de la detenció de Bruno Bellomonte, militant de l'Esquerra Independentista de l'illa de Sardenya, han desaparegut misteriosament els ordinadors dels seus advocats, que comptaven amb nombrosa informació de diversos casos repressius dels independentistes sards.

Segons denúncia Pier Franco Devias, portaveu de l'organització A Manca pro s'Indipendentzia (aMpI), aquests fets no es poden interpretar com un furt d'uns lladres comuns, sinó com la continuació de la guerra bruta de l'Estat italià contra l'independentisme sard.

Els fets es produïren la matinada del passat 11 d'octubre a al ciutat de Sàsser i els únics objectes furtats del despatx foren els tres ordinadors portàtils dels Luigi Sotgiu i Elisabeta Udassi, advocats defensors dels independentistes Bruno Bellomonte, Emanuela Sanna i Massimiliano Nappi.















Bruno Bellomonte: quatre mesos empresonat

El passat 10 de juny foren detingudes sis persones a Roma acusades de voler reactivar les Brigades Roges, organització italiana armada dels anys setanta. Entre eixes persones es trobava Bruno Bellomonte, militant històric de l'independentisme sard i sindicalista de reconeguda trajectòria, qui amb 60 anys formava part de la directiva política nacional de aMpI.

Segons la premsa, els detinguts estaven preparant atemptats coincidint amb la cimera del G-8 que en un principi havia de realitzar-se a Sardenya però que, a conseqüència del terratrèmol que va sacsejar la península itàlica, va ser traslladat a L'Aquila.

Des d'aquella detenció Bruno ha passat per diferents centres penitenciaris italians i en l'actualitat es troba a la Presó de Catanzaro, a més de dos dies de viatge des de Sardenya.

Segons Pier Franco Devias no existeixen proves per inculpar al militant de la seua organització i per tant demanen la seua absolució sense condicions, tant d'ell com de la resta de detinguts. A més recorda que Bruno està deportat a Itàlia, incomplint els acords entre la Regione di Sardegna i el Ministero della Giustizia e della Legge, que preveuen l'apropament a l'illa dels presoners sards.

L'Operació Arcàdia i la repressió sistemàtica contra aMpI

Però aquest no és l'únic cas en el que s'ha vist implicat Bruno i la resta de la seua organització. Ara fa tres anys, l'11 de juliol de 2006 es va produir l'anomenada “Operació Arcadia”, dirigida per la Direcció Antiterrorista de Càller i amb la col·laboració de la DIGOS (policia política) de tota l'illa, especialment de la ciutat de Nuoro, i de la UCIGOS de Roma. En ella foren detinguts 10 militants i investigades i escorcollades més de 50 persones de diferents opcions polítiques, però la majoria d'elles provinents de l'independentisme marxista.

En la pràctica va suposar una "decapitació" de a Manca pro s'Indipendentzia, de la qual formaven part els 10 detinguts i quasi tots els investigats de l'operació. Els acusaven d'associació subversiva amb actes de terrorisme (art. 270 bis CP), per suposats atemptats (uns trenta) realitzats entre 2002 i 2006, la majoria d'ells a Nuoro i a Olbia, i reivindicats per l'Organizzazione Indipendentista Rivolutzionaria (OIR) i els Nuclei Proletari per il Comunismo (NPC).

Entre els atemptats destaquen el 27 de setembre de 2002 en la Confindustria i la Prefectura de Nuoro, contra Berlusconi i Blair l'agost de 2004 a Porto Rotondo (Costa Esmeralda) i un altre contra la caserna de la Brigata Sassari, a la ciutat amb el mateix nom la primavera de 2005. A més els acusen de cartes amenaçants enviades durant quatre anys. Es va formular a més l'acusació d'apologia subversiva (art. 272 CP) declarada il·legítima per la Cort Constitucional i recentment revocada.

Aquesta operació va aparèixer com un nou episodi de l'anomenat "Teorema Pisanu". De fet, l'ex Ministre d'Interior de Berlusconi, Beppe Pissanu, durant el seu mandat expressava pedantment el seu convenciment de que a Sardenya s'havia creat una "central del terror composta per anarquistes, independentistes i marxistes-leninistes, que tenia com a únic objectiu escampar el caos amb les seues bombes".

Arrel d'aquesta operació aMpI va rebutjar les acusacions i es va reclamar víctima d'un muntatge policial sense precedents a l'illa. Set dels deu detinguts iniciaren una vaga de fam i passaren pràcticament un any empresonats o reclosos als seus domicilis. Altres detinguts pogueren demostrar la seua innocència i abandonaren la presó als pocs mesos. Entre ells estava Bruno Bellomonte, qui va poder demostrar gràcies al seu passaport que no estava a Sardenya els dies en els que estava acusat de realitzar atemptats. Tres anys després la investigació encara està oberta i els acusats a l'espera de judici.

Al marge de les nombroses detencions concretes que ha patit en els últims anys l'esquerra independentista sarda, la repressió sistemàtica i la persecució per part de la policia italiana ha sigut una constant. A banda de les constants identificacions injustificades, en moltes ocasions han aparegut micròfons i altres mecanismes d'espionatge a les seus polítiques, els centres socials i fins i tot a les cases i els vehicles privats dels militants independentistes.

L'ACCENT 164

Senza Sicura

Imbottito d'alcool ascolto dal senato
giudizi equilibrati sereni ma decisi su chi devo ascoltare su cosa
devo fare su dove non sbagliare su dove devo andare.
Disteso sul mio letto un sogno come tetto
immagino un reietto sputare sullo stato
e il popolo in azione gridar “rivoluzione”
e i giovani ribelli spaccare e farsi belli
difronte al senatore che legiferando muore
perché ha succhiato troppo e non ha sputato un cazzo
per la gente che lavora e intanto il tempo vola.
Vola tra i risparmi di una vita il tempo passa in fretta
e il lavoro è una prigione da cui non si esce mai.
Ti chiedono la vita ma non è mai finita,
non devi rallentare devi collaborare,
se questa barca affonda è colpa di chi rema
e scendere giù in piazza non serve alla nazione.
Se poi ti vuoi sfogare nel catino dello stadio
è sempre meglio che farlo su orario e su salario.
Poi otto ore piene ti faran dimenticare
per chi batte il tuo cuore per chi devi lottare,
per la gente che lavora e intanto il tempo vola.
Vola tra i risparmi di una vita il tempo passa in fretta
e il lavoro è una prigione da cui non si esce mai
e tutto attorno si consuma lentamente
e chi comanda non ti lascia più il tempo per decidere di te,
per decidere con noi, per lottare assieme a voi,
per riprenderci la vita perché il tempo se ne va...

Ofensiva PePera contra els carrers “País Valencià”

Per tots és coneguda l'animadversió del Partit Popular a la denominació "País Valencià", nom històric del nostre poble reconegut inclús a l'estatut d'autonomia aprovat pel PSPV i el mateix PPCV ara fa tres anys. Amb el final de la dictadura, durant l'anomenada transició, moltes poblacions valencianes canviaren els noms dels seus carrers per substituir les al·lusions al franquisme per altres fòrmules més progressistes, com les de País Valencià o 25 d'abril, com a símbols de l'esperança de canvi que es podia viure en aquells anys.

Tot i això, com es denuncia des del portal antifeixistes.org, la simbologia feixista encara està ben present als nostres carrers.

Des de l'arribada del PP a la Generalitat la persecució d'aquest terme ha estat una constant. En els últims mesos diversos ajuntaments "populars" han decidit eliminar dels seus mapes els carrers que feren referència al País Valencià argumentant que eren polèmics entre la població. Una ofensiva que respon a una estratègia de partit per eliminar qualsevol presència d'aquesta denominació, utilitzada principalment per col·lectius, partits i organitzacions de l'esquerra.
Poblacions com Borriol, Paterna o Paiporta ja han patit aquesta censura. En altres casos, com el d'Algemesí, la pressió popular ha aconseguit mantenir aquesta denominació.

L'escandalós cas de Torrent
A diferència d'altres municipis, a la ciutat de Torrent, la jove alcaldessa María José Català (PP) va anunciar la celebració d'una "consulta popular" per decidir el futur nom de l'avinguda del País Valencià. Amb pràcticament 2.500 metres de longitud i més de 200 números, l'avinguda és la columna vertebral de Torrent, el seu centre econòmic i social de la localitat.
La proposta de canvi va comptar amb la negativa de tota l'oposició, per considerar que era una consulta interessada i fàcilment manipulable. De fet les irregularitats al llarg del procés de consulta han estat permanents.

En primer lloc la papereta de les votacions estava mal redactada. En lloc de preguntar directament si és volia o no canviar el nom de l'avinguda es donaven 10 possibilitats de nom (Comunitat Valenciana, Carta Pobla, Torrent, País Valencià,...) més l'oportunitat de posar un nom diferent als proposats. A més es podia llegir "En esta enquesta seleccionarem les tres opcions més triades. Més endavant farem l'enquesta final". Una frase que com veurem no es complirà.

En segon lloc al llarg del mes de votacions les urnes no han estat vigilades ni per les nits ni en cap de setmana i el registre d'entrada de vots ha fallat constantment. Aquesta greu irregularitat té una conseqüència objectiva molt clara: segons les actes de l'Ajuntament han votat 1.980 ciutadans i a les urnes s'han trobat un total de 2.065 paperetes. 85 vots que ningú sap d'on han eixit.

Finalment, tot i les irregularitats i la manca de difusió, l'opció de País Valencià fou la clara guanyadora amb 957 vots, 650 més que la segona casella més votada, la de l'avinguda del Vedat, que va obtenir només 307 vots.

Contra tota racionalitat l'Ajuntament ha fet una curiosa lectura d'aquests resultats. Segons l'alcaldessa si sumem tots els vots de la resta d'opcions obtindrem 98 vots més que els aconseguits pel nom de País Valencià, amb la qual cosa queda "demostrat" que la majoria de torrentins volen el canvi de nom. Amb aquest argument des del consistori s'ha anunciat que en setembre es farà una nova votació amb les tres opcions "més" votades, excloent evidentment la guanyadora, que queda eliminada per un pacte improvisat de la resta d'opcions més els 85 vots apareguts a última hora... aquesta és la lògica dels populars valencians i la seua forma d'entendre i jugar amb la democràcia. Simptomàtic, si més no.

L'ACCENT 159

Recordant Toni Villascusa

Enguany es compleix un quart de segle de la mort en combat de Toni Villascusa. El 20 de juliol de 1984 aquest valencià de l'Horta deixà la seua vida als carrers d'Alzira (Ribera Alta) quan es disposava a posar un artefacte explosiu a les oficines de l'INEM de la localitat. Una acció emmarcada en la campanya de propaganda armada de Terra Lliure que pretenia assenyalar els simbols de l'ocupació espanyola sobre el Països Catalans.

Villascusa havia nascut 27 anys abans a Quart de Poblet (l'Horta) al si d'una família castellanoparlant i poc propera a les idees catalanistes. Tot i això ell va freqüentar els cursos de valencià "Carles Salvador" i poc a poc va anar assumint el català com la seua pròpia llengua, convertint-se en un convençut militant de l'esquerra independentista, moviment que experimentava en aquells anys una forta expansió arreu dels Països Catalans.
Poc després del seu naixement la seua família va emigrar a Darmstadt (Alemanya), on Toni va viure de forma intermitent i on va conèixer a la seua futura dona, Antònia Flores. Amb ella es va traslladar a viure a Castelldefels i va continuar estudiant alemany i electricitat, encara que per motius de treball finalment va tornar al País Valencià. Fou en aquesta època quan entrà en contacte amb les idees naturistes, unes conviccions que va assumir fins les últimes conseqüències, negant-se a consumir antibiòtics després de l'explosió accidental que el va matar.

Pel que fa al seu activisme polític, el 1981 va entrar a militar al PSAN, va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i el Moviment de Defensa de la Terra, del que fou un dels seus precursors a la comarca. A partir de 1982-1983 va anar deixant la seua militància en aquesta organitzacions passant a ser el primer valencià membre de l'organització armada Terra Lliure, una decisió que li va costar la vida.

Actes d'homenatge
Des d'eixe dia, cada any es commemoren aquests fatídics fets amb un homenatge al cementeri de Quart de Poblet. Enguany, diverses organitzacions independentistes com Alerta Solidària, SEPC, COS, PSAN, Endavant, Maulets, CAJEI, MDT, l'Ateneu Popular de València o el Centre Social Terra, han volgut recordar els 25 anys de la seua mort amb el tradicional acte a Quart de Poblet, on mig centenar de persones escoltaren l'emotiu parlament de Núria Cadenas, i amb una xerrada i un sopar a l'Ateneu Popular de València, on es va parlar i debatre sobre la figura de Villascusa i el seu context històric.

L'ACCENT 158

"Mandar Obedeciendo"

El “mandar obedeciendo” és un concepte popularitzat a partir del neozapatisme sorgit a les muntanyes de Chiapas a principi dels anys 90, però realment té els seus origens en la cosmovisió maia precolombina, el primer moment en que es detecta un teixit de resistència contra el projecte colonial occidental(1). Com ens diu Foucault: “el que produeix la generalitat de lluita és el sistema mateix del poder, totes les formes d’exercici i aplicació del poder“(2)

Aquesta expressió ens permet pensar una estructura horitzontal en la presa de decisions que, com a educadors i educadores, hem d’aprofitar per a les nostres pràctiques educatives. Ens serveix per entendre un tipus de relació educativa de caràcter diàlogic, on l’educador tracta d’atendre les necessitats i les demandes dels educands. En la mateixa línia els zapatistes diuen “preguntando caminamos”, un eslògan que ens sugereix un desplaçament de les estructures i els objectius cap a una forma més experimental i flexible d’organització (3).

1 CECEÑA, A. (1999): “La resistencia como espacio de construcción del nuevo mundo”. Chiapas, 7: 93-114.

2 FOUCAULT, M (1979): Microfísica del poder, La Piqueta: Madrid.

3 McLAREN, P (2001): Che Guevara, Paulo Freire y la pedagogía de la Revolución, Mèxic, Siglo XXI.

Un any sense Gonzalo Anaya

Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa un any. L'onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d'una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l'educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l'Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i s'integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Ha viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d'esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d'or de la institució, així com la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l'Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un "mestre de mestres", destaquen d'ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com "un roig al qui li agrada ensenyar" i explicava que "ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador".

Defensor incansable de l'escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l'Escola d'Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d'ERPV.

En forma d'humil homenatge vos deixe ací l'entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l'Accent 133 dins d'un monogràfic sobre el pedagog:

Candidatura còsmica

Democràcia tocada de mort

A estes altures del dia la majoria de vosaltres ja sabreu que el Tribunal Suprem espanyol ha decidit anular la candidatura a les eleccions al Parlament Europeu de “Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles”, una llista formada per persones independentistes i anticapitalistes de diferents pobles de l'Estat espanyol.

Amb aquesta nova il·legalització el govern espanyol fa un salt qualitatiu en l'apartheid polític que ve practicant des de l'aprovació de l'anomenada Llei de Partits. Fins ara la censura i la persecució política s'havia centrat sobretot en Euskal Herria, a partir d'ara el Govern té carta blanca per impedir que qualsevol candidatura independentista i anticapitalista es presente a unes eleccions. Es demostra així el que molts portem defensant durant anys: que la Llei de Partits no és una llei contra el terrorisme, sinó contra una sèrie d'idees polítiques.

No tenen cap argument sòlid per afirmar que Iniciativa Internacionalista forma part del que ells anomenen “entramado ETA-Batasuna”, les acusacions sobre els membres de la llista són surrealistes i si segueixen (que seguiran) amb aquesta teoria conspiratòria de la dinàmica d'expansió del “virus del terrorista”, en déu anys no hi haurà cap persona que no estiga “infectada” per ETA, sempre podran dir que eres “amigo de los amigos de los amigos de los amigos de los terroristas”.

Luis Ocampo, membre de la candidatura, es preguntava aquest matí què passaria si el Govern de Veneçuela il·legalitzara un partit dissident amb possibilitats d'obtenir representació institucional. Què dirien els “nostres” mitjans de comunicació?? Totes i tots sabem la resposta.

Però el que més gràcia em fa són les declaracions a la premsa del Ministre d'Interior, que afirma que “Batasuna y sus marcas satélites [aquests es suposa que som nosaltres!!!] tienen que aprender que en democracia o se está con los votos, o se está con las bombas, y va a ser siempre así”.

A mi com a mínim m'ha quedat clar que el govern de ZP aposta clarament per la continuïtat de la lluita armada i ens anima a la resta de independentistes i anticapitalistes a unir-nos a ETA o a formar els nostres propis comandos... quina altra conclusió es pot extraure de les paraules de Rubalcaba?? L'operació és simple: Primer, No et deixe votar; Després et done dos opcions: votar o posar bombes.

A diferència de l'imbècil de Rubalcaba no sóc partidari de la lluita armada als Països Catalans, però sí que em preocupa seriosament com la democràcia burgesa espanyola està mostrant clarament la seua cara més autoritària i feixista, prohibint-nos fins i tot un dret tant bàsic com és el de votar o ser votats.

Sempre ens quedarà l'esperança que “el Poble”, la gent dels nostres barris, de les nostres ciutats, “la gent normal” que diem a voltes els que estem clavats en els "Moviments Socials”... reaccionen abans de que els toque recitar el famós poema antiautoritari del pastor luterà Martin Niemöller:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

Manituana

Després de dos anys d'espera arriba la versió en castellà de Manituana, el nou llibre dels Wu Ming (ex-Luther Blissett), autors de grans obres com "54" i "Q", aquesta última una de les millors novel·les històriques de la Història.

Manituana és el primer volum d'una trilogia denominada "Tríptic Atlàntic" i està ambientada a finals del XVIII amb els inicis de la revolució que donà lloc als Estats Units d'Amèrica. Lleialistes i rebels es disputen l'aliança de les Sis Nacions Iroqueses, la lliga indígena més poderosa, dotada amb una Constitució d'arrelament secular. En la vall del riu Nohawk, nadius i colons conviuen des de fa generacions. Doloroses decisions tiren per terra el futur d'una comunitat mestissa: el viatge ha de començar...

302+70 = Un 25 important

"No s'ensenya a les escoles
com van esclafar un país
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruit"
Al Tall



Enguany el 25 d'abril és especialment important.

Ja fa 302 anys d'aquella batalla que amaguen els llibres que estudien a l'escola els xiquets i xiquetes del nostre país.
302 anys de l'ocupació militar de les tropes d'un rei obsessionat en acabar amb la nostra cultura.
302 anys de persecucions i prohibicions.
302 anys que han durat ja massa.

Ja fa 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de València.
70 anys de la massacre de milers i milers de persones per lluitar contra el feixisme i el capitalisme.
70 anys d'oblit i negació d'una repressió que, a diferent escala, encara hui continua.
70 anys que han durat ja massa.

Però sobretot són 302 anys de resistència, 70 anys de records i de memòria.

Enguany el 25 d'abril és especialment important.
L'esquerra independentista ix al carrer unida per exigir dignitat i per continuar construint uns Països Catalans independents i socialistes.

Aquest 25 és un dia important. Ens veiem a València.

La crisi

"Els amos del capital estimularan a la classe treballadora perquè compren més i més béns de consum, habitatges i tecnologia, fent-los deure cada vegada més, fins que el seu deute es torne insuportable. La renúncia al pagament del deute durà als bancs a la fallida, pel que hauran de ser nacionalitzats i l'Estat dirigir l'economia."

Karl Marx, en El Capital (1867)