Agulles de Santa Àgueda, Benicàssim

Viarany.org

Totes i tots a Burjassot

Aquest dimarts totes i tots a l'Homenatge Antifeixista!

No tinc temps d'escriure, sóc una víctima més de Bolonya, així que vos deixe amb un reportatge sobre el cas de Guillem fet per Canal 9 el 1995.

L'ensenyament públic en peu de guerra!

L’ensenyament s’enfronta al neoliberalisme

EDITORIAL

La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s´havia imposat d´ençà l´ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l´havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi. La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable; i no només això, ha establert que la medicina per curar-lo de l´actual malaltia és més del mateix: més "lliure mercat", més "flexibilitat laboral" i menys "despesa" social. Però no era necessari esperar-se a la cimera per preveure això, com tampoc cal limitar el debat al pla de la teoria i de l´abstracció: a casa nostra tenim múltiples exemples de com la crisi no ha alterat en cap punt les polítiques econòmiques i socials dels governs. N´hi ha un, a més a més, que ha generat una important mobilització: estem parlant del món de l´ensenyament. El Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa uns quants anys que denuncia els efectes que el procés de convergència de l´Espai Europeu d´Ensenyament Superior tindrà sobre les universitats catalanes i, en última instància, sobre el conjunt de la societat. Per sota la façana europeista -encara hi ha gent que se la creu?-, aquest procés, també conegut com el procés de Bolonya, es proposa incrementar la "competitivitat" de les universitats, "racionalitzar" les titulacions que s´hi ofereixen i augmentar-hi la presència del sector privat, tant en finançament com en la presa de decisions. És la culminació d´un model que ja s´estava dibuixant des de fa temps, amb el famós Informe Bricall, per exemple, que a principis d´aquesta dècada comptava amb l´aval dels sindicats i dels partits institucionals que es diuen d´esquerres i de gran part del món de l´ensenyament, exceptuant les organitzacions més combatives. Ara, amb l´aprovació dels nous plans d´estudi, comencem a veure´n els efectes més contundents: la desaparició de les titulacions menys "rentables", la proliferació de màsters en substitució dels antics estudis de tercer cicle o, en casos concrets, com els estudis d´Història del País Valencià, la pràctica eliminació de les assignatures de la nostra pròpia història a la Universitat de València. Allí, com a la resta de les universitats catalanes han sigut nombroses les mobilitzacions en contra del procés de Bolonya: assemblees, tancaments, manifestacions o referèndums són alguns del exemples de les moltes iniciatives contra el procés de Bolonya que s´hi han produït. I el dia 20 de novembre hi ha una convocatòria de vaga a tots els Països Catalans, que és també una convocatòria a nivell europeu. Però l´ensenyament universitari no és l´únic que està en peu de guerra: al Principat i al País Valencià l´inici de curs als centres de secundària també ha sigut mogut amb motiu de l´aprovació de la LEC i de les arbitrarietats en relació a Educació per a la Ciutadania, respectivament. La LEC, per una banda, consagra el sistema semiprivat de l´educació obligatòria, mitjançant el foment i la consolidació del model de les concertades; i d´altra banda, al País Valencià, el conseller Font de Mora intenta desprestigiar el sector públic imposant mesures que dificulten, fins i tot encara més, el desenvolupament d´uns centres ja molts precaritzats. L´ensenyament és només un dels molts serveis socials que s´estan veient afectats per les mesures neoliberals, que previsiblement s´agreujaran amb la crisi. Per sort, és un àmbit on la tradició de lluita encara està arrelada, com demostren el SEPC i l´actual efervescència del moviment estudiantil. Ací, per tant, no ha calgut ressuscitar cap mort. Però si més enllà del món de l´ensenyament encara ens cal reclamar l´herència de Karl Marx, no ho fem només limitant-nos a la teoria sinó que recuperem allò més pràctic: l´organització i la lluita contra el sistema. Especial sobre Educació a L'ACCENT nº142 (abans del 20-N)

Temps

Surto corrents i em persegueix un ens abstracte.
No el veus, no el sents. Tampoc el detecta el tacte. Impacta
en l'espai en eixos de coordenades. Vides anulades del matins a les vesprades.
Venen mal dades quan busques esmolades persegueixen follets i fades agobiades per culpa teva.
I qui no es lleva amb sorolls desagradables a les orelles, quan del llit s'eleva?
I t'he delit que el sol no marqui el biorritme i el cronòmetre t'estigma
fes esgrima amb les agulles, perquè
immortal és qui venç el temps... però qui l'usa diferent és un manta, m'entens ?
Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. (Naa)
D'això ells en diuen perdre el temps.
Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?
Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s'està forrant quan algú diu que no el té però l'està gastant?
Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me'l demana com si fos un camell (tens temps?)
Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m'ha donat la raó.
No et fot!
D'acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps.
Només sé que temps era temps us deieu: t'estimo.
Per quan ? Pels temps dels temps.
I ara què? Ara us trobeu i parleu de la calor i del fred i us moriu d'enyorança pensant en quins temps aquells.
Però tranquils, calma, que el temps ho cura tot.
Tranquils que el temps apaga tots els focs.
Segons, minuts, hores, dies i anys.
Petons, a gust. Plores, odies i afanys
No sé, només sé que el temps passa. I que no es quedarà aquí per veure qui se l'empassa. El temps t'abraça.
I no s'apaga la brasa.
El temps passa i t'amenaça com una llosa, Com una espasa.
Així és el temps.
Temps.
Durarà pel temps del temps.
Temps al temps
Algú té una miqueta de temps ?
No ho sé. Només sé que el temps passa i necesito temps.

At versaris

Un procés contra la Història

"Fins que els lleons no tinguen els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant els caçadors"
Proverbi dels Ibo, poble de Nigèria

Podria parlar del debat d'aquest matí amb el Rector i de la seua retòrica magistral; podria comentar la cara amagada del procés, amb tots els lobbies i organitzacions empresarials que l'impulsen; podria parlar del debat (necessari d'altra banda) sobre si realment existeix una elitització de l'educació o si, com pensem molts, es tracta d'elititzar determinats coneixements; podria discutir sobre per què no hem de demanar més beques a fons perdut i sí l'abolició de les taxes; podria comentar que la Universitat no es privatitza (en termes de titularitat), sinó que es mercantilitza; o podria enxarxar-me en la qüestió de per què hem coordinar tots els col·lectius, assemblees (de facultat i d'afinitat política), etc. en la lluita per la Universitat pública... però ara mateix no ho faré. Com diu Arnau, ens hem de prendre les coses amb filosofia.

Però del que sí que volia escriure des de fa un temps era d'una altra cosa. M'estic referint a la qüestió de l'homogeneïtzació cultural que afecta a tots els nivells a l'educació superior, tant a nivell lingüístic com a nivell dels continguts curriculars.

El cas més clar, o el que millor puc conèixer jo, és el de l'actual Llicenciatura d'Història, que en convertir-se en Grau discrimina completament la Història del País Valencià. En l'actual pla d'estudis, pràcticament tot el tercer curs de la carrera està dedicat a la nostra història i a més els estudiants poden cursar algunes optatives d'història territorial molt interessants, com Corona d'Aragó o Claus Actuals del País Valencià.

Amb el procés de Bolonya, eixe innocent procés de Bolonya que tant s'estima l'equip rectoral, el pla d'estudis canvia radicalment i acorrala per complet la Història del País Valencià, reduint-la a una mísera assignatura de 6 crèdits, on es pretén explicar (o autoaprendre... ja no sé exactament que volen!) la història dels valencians "des de la Vall Torta fins a Camps" (com diria Miquel).

Per sort un grup d'estudiants, companys i companyes del SEPC d'Història, han donat la veu d'alarma i han sabut coordinar-se amb altres professors i investigadors per denunciar aquest atac directe contra la nostra identitat. Amb aquestes línies simplement volia felicitar-los (no cal dir noms, elles i ells ja saben qui són) per la feina que estan fent en aquest sentit i per la que fan amb altres estudiants a l'Assemblea de la seua facultat.

Aprofite i penje l'article sobre el tema que acabe d'escriure per a L'Accent:

Un home, una canya, un riu....

(de l'assistència a la promoció, de la promoció a la transformació de les estructures)

Carta del 21 de gener:

"Hui he trobat, al costat del moll, un home que passa fam…"

Carta del 8 de febrer:

"Recordes aquell home de qui et vaig parlar? Laia i jo hem decidit acostar-nos al moll una volta al dia i donar-li un poc de peix per menjar."

Carta del 15 de febrer:

"… Continuem visitant-lo (…) amb el menjar diari. Tenim por, al mateix temps, que arribe el dia en què no puguem anar i l'home del moll es quede sense el seu peix. Ell ens ho agraeix. Les seves galtes comencen a recuperar el color. El veiem un poquet més fort. Alguna nit l'hem convidat a casa a sopar amb la família. És prou tímid (…)."

Carta del 10 de març

"Laia i jo hem decidit comprar-li una canya de pescar. Li pensem regalar un manual, que s'entenga i amb tota classe de detalls, sobre aparells i tècniques de pesca. Fa uns anys, Laia era una aficionada i s'ha compromès a anar alguns dies per ensenyar l'home del moll a pescar. Diuen que el riu està ple de peixos. Nosaltres creiem que en poc temps sabrà autoproveir-se de peix. Podrà aconseguir menjar pel seu compte i, potser, alguns diners amb la venda de la pesca sobrant."

Carta del 23 de març:

"Comencen els problemes. A l'home del moll de res no li ha servit aprendre a pescar per prescindir de nosaltres. Necessita una llicència i no sé quins altres papers per poder agafar peixos del riu. Els permisos són cars i no els pot pagar. Hem sabut que l'explotació del riu és exclusiva del municipi i no es pot pescar sense tenir els papers en regla."

Carta del 25 de març:

"Més problemes: la policia local va pillar a l'home del moll pescant sense llicència i ara està retingut. La fiança (o la multa, que no sé ben bé de què va) no és gens barata que diguem. Intentarem pagar-la. La gent del poble diu que ell ha intentat aprofitar-se de la comunitat, que és un lladre i que ho té ben merescut (…)"

Carta del 29 d'abril:

"Una altra complicació, i aquesta sembla greu. ¿Et vaig explicar que l'home del moll va eixir de la presó i va adquirir els permisos de pesca necessaris? Doncs no li serveixen de res: la fàbrica de plàstics del poble, riu amunt, ha contaminat les aigües i tots els peixos del riu s'han mort. No en queda ni un, i la visió resulta desoladora. Diuen que no tornarà a haver pesca fins d'ací a deu anys o més. La indústria pagarà una multa astronòmica (se la podrà permetre de sobres), adquirirà no sé quina mena de filtres per a residus i continuarà produint…"

Carta del 30 d'abril:

"(…) L'home del moll torna a passar fam."

Enrique Falcón

9 d'octubre de 2008

Sota la pluja


Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.

ps: anava a fer una minicrònica pròpia destacant les novetats d'aquest 9 d'octubre, sense dubte diferent, però he llegit el text de Xavi i no he pogut evitar copiar-ho. El vídeo està bé, però falta alguna imatge de la nostra pancarta.

Playa Girón

Fa pocs mesos, el grup andalús Reincidentes va traure un nou disc titulat “Amèrica, canciones de ida y vuelta”, un recull de versions de les “millors“ cançons americanes de tots els temps i estils, entre les que jo destaque Playa Girón, del gran Silvio Rodríguez.

Com moltes i molts ja sabreu, l’abril de 1961, dos anys després de la revolució cubana, Estats Units va dissenyar, finançar i executar una operació militar contra el govern de Fidel Castro que es va materialitzar en una invasió amb 1.500 soldats sobre la Bahia de Cochinos, on es troba la xicoteta platja Girón. Aquest atac fou repel·lit pel poble cubà en 72 hores, evitant així la perduda de la seua independència i el retorn a la dominació yankee mitjançant la dictadura de torn.

Aquest episodi, considerat la primera gran derrota de l’imperialisme nord-americà a Amèrica Llatina, es va tancar amb 277 morts (157 cubans –civils i militars- i 120 invasors) i un total de 1189 capturats, que més tard serien alliberats a canvi de 53 milions de dòlars invertits en llet en pols i medicines repartides entre la població.

Aquell any Silvio encara estava aprenent a tocar la guitarra, treballava com a dibuixant en diverses revistes de l’illa i participava a les campanyes d’alfabetització impulsades des del recent govern revolucionari. La famosa cançó fou escrita 8 anys després i, tot i tenir una evident relació amb la victòria de Cochinos, en realitat té un segon sentit.

El 1969, el cantautor va treballar durant 5 mesos de pescador a bord del vaixell Playa Girón, travessant l’Atlàntic i navegant al llarg de la costa africana. Durant aquest període va escriure més de 70 cançons, com Ojalà, Al final de este viaje (per a mi de les millors) o la mateixa Playa Girón. Amb aquesta última peça, a banda de recordar els soldats cubans morts en combat, Silvio pretén fer “un homenaje íntimo y humano a los hombres anónimos que trabajan en condiciones a veces muy duras por el pueblo cubano" i destaca dos aspectes fonamentals de la seua experiència: "El primero una especie de regresión a lo más primitivo del hombre. Ver al hombre en constante lucha contra el medio ambiente, ser partícipe de esa lucha, es algo inenarrable, emotivo. El otro es tener conciencia de lo que representa esa Flota pesquera a miles de kilómetros de nuestras costas, pescando por el futuro" (frases del seu llibre “Canciones del Mar”, 1994).

A banda d’aquestes dos interpretacions, hi ha qui pensa que Playa Girón és més bé una crítica als acadèmics de la poesia i de la música, així com una sàtira dels intel·lectualillos en general, tal i com explica Joseba Sanz al seu llibre “Memoria trovada de una revolución” (Txalaparta, 2000).

La cançó fou editada per primera vegada el 1975 al disc “Días y Flores”, però a l’Estat espanyol arribà un poc més tard (per motius de censura sobre la cançó Santiago de Chile) amb l’àlbum “Te doy una canción”, editat per Fonomúsic.

Correllengua a Torrent

A Torrent avancem en valencià!
3 d'octubre :::: 19:30h :::: des de la Torre

Onze onzes de setembre

11 de setembre de 1185. Constantinoble (Imperi Bizantí)

Esteban Hagiochristophorites, mà dreta de l’emperador Andrònic I Comnè, fou assassinat per Issac Ángel (noble insignificant i futur Isaac II Àngel) quan aquest es defensava d’un atac del govern bizantí justificat per haver-se rebel·lat un any abans a Bitinia.
Isaac va demanar refugi a l’Esglèsia de Santa Sofia, des d’on va cridar a la revolta contra Andrònic amb aquestes paraules: “Per què temem? Per què estem obeint? Nosaltres som molts, i ell és un només. El nostre aguant és l'únic vincle de la nostra servitud”


11 de setembre de 1297. Stirling (Escòcia)

Important victòria dels escocesos a la batalla del pont de Stirling, emmarcada en la Guerra de la Independència d’Escòcia contra la invasió anglesa. Amb aquest episodi, en el que destaquen les figueres de William Walace i Andrew Moray, comença un curt període de recuperació de territoris escocesos ocupats pels anglesos, arribant fins i tot a invadir Newcastle, ja fora de les seues fronteres.


11 de setembre de 1541. Santiago del Nuevo Extremo (Xile)

Deu mil indis maputxes, dirigits pel seu cabdill Michimalonco, assalten aquesta nova ciutat, ocupada pels colonitzadors castellans. El cronista de Burgos Jernónimo de Vivar (coetani als fets) conta que “los indios penetraron sin dificultad en la ciudad y que llevaban fuego en ollas, que propagaron en las casas”, però que finalment els 45 castellans que guardaven la plaça guanyaren la batalla. Un altre cronista de Índies, Pedro Mariño de Lobera, deia de Michimalanco que era “de buena estatura, muy fornido y animoso; tenía el rostro alegre, y agraciado tanto que aun a los mesmos españoles era amable”


11 de setembre de 1609. València (Regne de València, Corona d’Aragó)

Felip II decreta l’expulsió dels moriscos del Regne de València, que representaven aproximadament un 33% de la població. Amb aquesta ordre s’inicia un procés de deportació que tindrà fortes conseqüències al nostres país (despoblament, abandó de terres,...). A més, el repoblament posterior dóna lloc a l’actual divisió lingüística (interior/costa) que existeix al País Valencià.


11 de setembre de 1714. Barcelona (Catalunya, Corona d’Aragó)
(el nostre)

Després de 14 mesos de setge Barcelona és ocupada per les tropes borbòniques, guiades pel Duc de Berwik. La població de la ciutat, a la que s’havien sumat persones de tota la Corona, va resistir heroicament fins que finalment va signar la capitulació. Aquesta fita és una de les més importants de la Guerra de Successió, que va suposar l’ocupació militar de la Corona d’Aragó, la supressió de l’autogovern i la substitució de les nostres lleis i institucions per les de la Corona de Castella.

11 de setembre de 1847. Pittsburgh (Pensilvània, Estats Units d’Amèrica)
(el friki)

A un bar de Pittsburgh el cantautor nordamericà Stephen Fosterva toca per primera vegada en públic la seua cançó més famosa, Oh Sussanna. Una melodia que ha generat beneficis astronòmics a molts editors. Ell va rebre solament 100$.


11 de setembre de 1888. Asunción (Paraguai)

Mor el polític i mestre argentí Domingo Faustino Sarmiento. President de la República Argentina entre 1868 i 1874, va destacar com a pedagog i per la seua preocupació i dedicació per un ensenyament més públic. 55 anys després, un altre 11 de setembre, la Primera Conferència de Ministres i Directors d’Educació de les Repúbliques Americanes va triar aquesta data com a “Día panamericano del maestro”.


11 de setembre de 1898. Ginebra (Suïssa)

L’anarquistà italià Luigi Lucheni assassina d’una ganivetada a Isabel de Wittelsbach, emperatriu d’Austria i reina d’Hongria, més coneguda com a Sissi Emperatriu. La intenció inicial del llibertari era atemptar contra Henri de Orleans, aspirant a rei de França, però va canviar de víctima perquè el seu objectiu de fons era assassinar un membre de l’alta aristocràcia per impactar l’opinió pública.


11 de setembre de 1906. Johannesburg (Índia)

Naix la Satyagraha durant un míting de Ghandi al Empire Theatre de la ciutat. Amb aquest paraula el lider indi definia la seua teoria de la no-violència, una resistència pacífica que defensarà en les seues campanyes al Moviment de Independència Indi i també durant la seua lluita a Sud-àfrica.


11 de setembre de 1973. Santiago de Xile (Xile)

Comença el cop d’Estat contra el govern de Salvador Allende. Després de tres anys de la Unitat Popular, l’exercit, dirigit per Pinochet i recolzat per la CIA, va bombardejar el Palau de la Moneda, des d’on el president va emetre el seu últim discurs i més tard es va suïcidar. Aquest fet va donar pas a una forta dictadura militar que va violar sistemàticament els drets humans, provocant 3.000 assassinats, 35.000 torturats, més de 1.000 desapareguts i 200.000 exiliats.


11 de setembre de 1998. Miami (Estats Units d’Amèrica)

René, Antonio, Fernando, Gerardo i Ramón. Cinc joves cubans que treballaven a Miami per evitar atemptats terroristes contra el seu país foren detinguts pel FBI acusats d’espionatge. Deu anys després continuen empresonats, però un fort moviment internacional reclama la seua innocència i el seu alliberament.

nota I: no el vaig poder penjar el dia 11 (estava a Girona).

nota II: ja sé que el nostre 11S es mereixia a un post sencer.

La domesticació de l’educador/a social

D’on ve realment el perill?

Llegint el llibre Fundamentos políticos de la educación social (Síntesis, 2000), de Ramón López Martín, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, trobe una reflexió que m’agradaria matisar, o més bé completar.

L’autor ens parla del perill que suposa una excessiva ingerència de l’administració pública en les decisions del professional de l’educació social. Aquesta tendència de control social (control ideològic de la ciutadania) per part dels grups hegemònics sobre els exclosos o simplement sobre els beneficiaris de les polítiques socioeducatives evidentment existeix, i és el que López Martín anomena “domesticació”.

És cert que l’administració finança els Serveis Socials, però no per això està legitimada per impossibilitar el treball del professional, com a transformador social, per reproduir una situació ideològicament interessada. Aquesta dependència institucional provoca la burocratització del professional i la perduda de motivació, el que ens pot portar a oblidar l’esperit transformador (allò que H. Giroux anomena “intel·lectual transformatiu”) i tendir cap a un mer assistencialisme (reproductor).

Tota aquesta crítica que fa Ramón López és certa (no seré jo qui ho negue!) i ens mostra la manca d’esperit democràtic en les actuals polítiques socials. Ara bé, crec que cal puntualitzar una cosa. Un discurs d’aquestes característiques, en els temps que corren, pot ser utilitzat de manera perversa per justificar la privatització dels Serveis Socials.

I que conste que no estic diguent, ni insinuant, que l’autor pretenga amb aquestes línies defensar aquesta postura. Simplement m’agradaria alertar que frases com “la administración pública dificulta el quehacer de l’educador social” poden ser utilitzades en aquest sentit. Per tant crec que cal remarcar que el perill de la domesticació no prové solament de l’administració pública, sinó que pot venir també des de l’àmbit privat. És més, al meu entendre sempre serà més perillosa una possible “domesticació” d’una institució privada que no d’una pública, en el sentit que, en principi (insistisc: EN PRINCIPI!), l’administració pública ha d’estar sotmesa a un control democràtic.

El principi

Baixant per l’Avinguda del País Valencià, columna vertebral de Torrent, arribe a l’estació de Metro. Pague rigorosament els 8’70 € de l’abonament 10 de la zona AB i entre. Perd el meu tren (un altre!) i em toca esperar quinze minuts per a l’eixida del següent. La gent comença a acumular-se a l’andana i em quede de peu, pensant si traure ja el meu llibre o si esperar a l’arribada del metro per poder llegir amb tranquil·litat.

Davant de mi tres homes majors esperen asseguts a un banc, passa una xica amb minifalda i els tres deixen de parlar i miren les seues cames com si estigueren a un partit de tennis (no falla mai!), a tot açò arriba el tren i s’alça tothom (i totdon). Una dona porta al seu fill en un carret i no encerta a obrir la porta, l’ajude, em dona les gràcies, entrem i prenem posicions.

Davant de mi està la senyora simpàtica amb el xiquet, que no para de llançar una botella d’aigua i que pareix que es diu Vicente (que original...). A l’esquerra els tres homes parlen acaloradament sobre la crisi, més lluny la xica del partit de tennis i al meu costat una dona parlant per telèfon. Ve de la perruqueria, o això li diu al seu interlocutor. A última hora entra un xic amb pintes de rapero i el seu mp3 a tot volum. Sona el senyal i comença el viatge.

A les dos parades els tres majors baixen i puja una jove que comença a llegir la novel·la de moda. A la següent entren dos segurates, ens miren mal a tots i tornen a baixar. La dona del costat continua parlant per telèfon i no em deixa llegir. La meua companya de lectures pateix la mateixa situació i posa cara de “i a mi què m’importa?”, però pareix disposada a resistir. El rapero passa, no s’entera de res, el món no va amb ell (segurament fa bé). Vicente torna a llançar la botella i la lectora es torna a despistar, li fa quatre carasses al xiquet i la mare simpàtica somriu, i la xica continua amb la seua tasca.

Alerta, entren tres rapats i es dirigeixen cap al meu seient, merda, quina samarreta porte? Decathlon, perfecte, serà millor girar la motxilla per ocultar les xapes... passen de llarg sense mirar-me. El trajecte continua, baixa i puja gent, però l’afluència és poca a estes hores. Un home amb trets àrabs d’uns quaranta anys entra al vagó amb la seua bossa i es queda al costat de Vicente, que de nou llança la botella. L’àrab la recupera i “li furta el nas” al xiquet, que somriu. La mare agafa el carret i se’n va a l’altra punta del vagó. No era tan simpàtica.

El tren es deté bruscament. Hi ha un silenci. D’un segon? Mig? Menys? No ho sé, però el que sí que sé (i tots ens mirem i ho sabem) és el que passa pel cap de cadascú de nosaltres. Ja fa dos anys, però els fets del 3 de juliol de 2006 estan encara ben presents. Em ve al cap la imatge d’algun conegut de l’accident i, per què no dir-ho, m’enrecorde de Pau Alabajos. Estem parats.

Vicente plora, la mare es posa nerviosa, la dona del mòbil comença a cridar, la xica lectora tanca el llibre i s’agafa les mans amb el cap, el rapero passa olímpicament de tots. De sobte les llums s’apaguen i la histèria col·lectiva augmenta. Als tres segons torna la llum i el tren continua el seu camí. L’àrab s’alça, els rapats s’alcen, el rapero apaga la música i comença mirar desconcertat cap a tots els costats (i també s’alça!) , el xiquet deixa de plorar, la dona del telèfon continua contant la seua vida als quatre vents i la xica desisteix i deixa de llegir. S’encén la megafonia: “Pròxima parada Benimaclet, correspondència amb la línia quatre”. Baixe, Comença un nou curs.

Aaahh, i això, senyorets i senyoretes, que m’he fet un bloc.