1 d’octubre de 2008

Playa Girón

Fa pocs mesos, el grup andalús Reincidentes va traure un nou disc titulat “Amèrica, canciones de ida y vuelta”, un recull de versions de les “millors“ cançons americanes de tots els temps i estils, entre les que jo destaque Playa Girón, del gran Silvio Rodríguez.

Com moltes i molts ja sabreu, l’abril de 1961, dos anys després de la revolució cubana, Estats Units va dissenyar, finançar i executar una operació militar contra el govern de Fidel Castro que es va materialitzar en una invasió amb 1.500 soldats sobre la Bahia de Cochinos, on es troba la xicoteta platja Girón. Aquest atac fou repel·lit pel poble cubà en 72 hores, evitant així la perduda de la seua independència i el retorn a la dominació yankee mitjançant la dictadura de torn.
Aquest episodi, considerat la primera gran derrota de l’imperialisme nord-americà a Amèrica Llatina, es va tancar amb 277 morts (157 cubans –civils i militars- i 120 invasors) i un total de 1189 capturats, que més tard serien alliberats a canvi de 53 milions de dòlars invertits en llet en pols i medicines repartides entre la població.

Aquell any Silvio encara estava aprenent a tocar la guitarra, treballava com a dibuixant en diverses revistes de l’illa i participava a les campanyes d’alfabetització impulsades des del recent govern revolucionari. La famosa cançó fou escrita 8 anys després i, tot i tenir una evident relació amb la victòria de Cochinos, en realitat té un segon sentit.

El 1969, el cantautor va treballar durant 5 mesos de pescador a bord del vaixell Playa Girón, travessant l’Atlàntic i navegant al llarg de la costa africana. Durant aquest període va escriure més de 70 cançons, com Ojalà, Al final de este viaje (per a mi de les millors) o la mateixa Playa Girón. Amb aquesta última peça, a banda de recordar els soldats cubans morts en combat, Silvio pretén fer “un homenaje íntimo y humano a los hombres anónimos que trabajan en condiciones a veces muy duras por el pueblo cubano" i destaca dos aspectes fonamentals de la seua experiència: "El primero una especie de regresión a lo más primitivo del hombre. Ver al hombre en constante lucha contra el medio ambiente, ser partícipe de esa lucha, es algo inenarrable, emotivo. El otro es tener conciencia de lo que representa esa Flota pesquera a miles de kilómetros de nuestras costas, pescando por el futuro" (frases del seu llibre “Canciones del Mar”, 1994).

A banda d’aquestes dos interpretacions, hi ha qui pensa que Playa Girón és més bé una crítica als acadèmics de la poesia i de la música, així com una sàtira dels intel·lectualillos en general, tal i com explica Joseba Sanz al seu llibre “Memoria trovada de una revolución” (Txalaparta, 2000).

La cançó fou editada per primera vegada el 1975 al disc “Días y Flores”, però a l’Estat espanyol arribà un poc més tard (per motius de censura sobre la cançó Santiago de Chile) amb l’àlbum “Te doy una canción”, editat per Fonomúsic.

8 comentaris:

Brey ha dit...

Que gran eres!!!

No sols et quedes en la primera interpretació, sinó que vas més enllà i ens expliques tots els secrets d'aquesta fantàstica cançó que com be has demostrat t'encanta.

Paco ha dit...

Et felicite, un gran post. Interessantíssi.

Visca Silvio i que visquen els Reincidetes.

Dani ha dit...

Un bon post. Una molt bona cançó de Sílvio, sí senyor. I no sabia que els Reincidentes havien tret un disc amb versions americanes, tot i que ells ja tenien la de sueño con serpientes en un disc seu poc valorat però que a mi m'apassiona, l'acústic.

Twenty ha dit...

Com deia a aquest blog, el primer dia, estic ja enganxat. M'agrada la teva visió d'historiador de fer-te les mil i una preguntes a qualsevol cosa, i com dius a voltes, la revolució es fa aprenent més (no sé sí m'ho has dit així però algo així si).

En fi, crec que el que enriqueix la vida de les persones és trobar-se coses que l'impacten i el facen pensar. I tu ho estat aconseguint.

Be, que com a bon fan de Reincidentes i Silvio ens has mostrat fets que a mi no se m'havien passat pel cap mai.

(tio pareix que siga el teu fan jejeje)

Anònim ha dit...

Estic estupefacte. L'aüelo eixe va fer de nauxer per l'atlàntic!
Certament ets asenyat,
cosa que ja sabíem,
però no t'ho cregues massa, eh?

un dies pa tí friker!!

ps: encara conserves aquella samarreta verda de reincidentes, sogorrino?

Pau ha dit...

Interessant el post. Encara no he sentit eixe disc, de fet no sabia que l'hagueren tren tret.

M'agrada el teu blog, et vaig a possar a la meua llista ;)

Pau.

arnau ha dit...

Una gran història, supose que és el que té ser historiador.

Vinga, ens vegem a les oficines.

Sense burocràcia, no hi ha revolució!

Ningú ho sap ha dit...

No sabia que havia sigut mariner!!
Ara ho entenc tot...

:)

Grans històries, sí senyor.