19 d’octubre del 2008

Un home, una canya, un riu....

(de l'assistència a la promoció, de la promoció a la transformació de les estructures)










Carta del 21 de gener:

"Hui he trobat, al costat del moll, un home que passa fam…"

Carta del 8 de febrer:

"Recordes aquell home de qui et vaig parlar? Laia i jo hem decidit acostar-nos al moll una volta al dia i donar-li un poc de peix per menjar."

Carta del 15 de febrer:

"… Continuem visitant-lo (…) amb el menjar diari. Tenim por, al mateix temps, que arribe el dia en què no puguem anar i l'home del moll es quede sense el seu peix. Ell ens ho agraeix. Les seves galtes comencen a recuperar el color. El veiem un poquet més fort. Alguna nit l'hem convidat a casa a sopar amb la família. És prou tímid (…)."

Carta del 10 de març

"Laia i jo hem decidit comprar-li una canya de pescar. Li pensem regalar un manual, que s'entenga i amb tota classe de detalls, sobre aparells i tècniques de pesca. Fa uns anys, Laia era una aficionada i s'ha compromès a anar alguns dies per ensenyar l'home del moll a pescar. Diuen que el riu està ple de peixos. Nosaltres creiem que en poc temps sabrà autoproveir-se de peix. Podrà aconseguir menjar pel seu compte i, potser, alguns diners amb la venda de la pesca sobrant."

Carta del 23 de març:

"Comencen els problemes. A l'home del moll de res no li ha servit aprendre a pescar per prescindir de nosaltres. Necessita una llicència i no sé quins altres papers per poder agafar peixos del riu. Els permisos són cars i no els pot pagar. Hem sabut que l'explotació del riu és exclusiva del municipi i no es pot pescar sense tenir els papers en regla."

Carta del 25 de març:

"Més problemes: la policia local va pillar a l'home del moll pescant sense llicència i ara està retingut. La fiança (o la multa, que no sé ben bé de què va) no és gens barata que diguem. Intentarem pagar-la. La gent del poble diu que ell ha intentat aprofitar-se de la comunitat, que és un lladre i que ho té ben merescut (…)"

Carta del 29 d'abril:

"Una altra complicació, i aquesta sembla greu. ¿Et vaig explicar que l'home del moll va eixir de la presó i va adquirir els permisos de pesca necessaris? Doncs no li serveixen de res: la fàbrica de plàstics del poble, riu amunt, ha contaminat les aigües i tots els peixos del riu s'han mort. No en queda ni un, i la visió resulta desoladora. Diuen que no tornarà a haver pesca fins d'ací a deu anys o més. La indústria pagarà una multa astronòmica (se la podrà permetre de sobres), adquirirà no sé quina mena de filtres per a residus i continuarà produint…"

Carta del 30 d'abril:

"(…) L'home del moll torna a passar fam."





Enrique Falcón

10 d’octubre del 2008

9 d'octubre de 2008

Sota la pluja


Sota la pluja, el vent, el fred. Sota el temporal. Recorregut obligat, indecent, gris. Policia, escorcolls, carnets, intimidacions. Cel ennuvolat, banderes molles. Veus ofegades, però encara moltes. Sota les Torres de Serrans, sota una enorme bandera que el consistori ha penjat a mode de resposta. I riem perquè nosaltres també l'onegem. Perquè l'hem recuperat. Perquè ens pertany. I alcem els punys. I sonen cançons de guerra. De la batalla que crema i s'aviva sota la tromba d'aigua. La de València. La ciutat on vivim. La resistent. La nostra. Encara.

ps: anava a fer una minicrònica pròpia destacant les novetats d'aquest 9 d'octubre, sense dubte diferent, però he llegit el text de Xavi i no he pogut evitar copiar-ho. El vídeo està bé, però falta alguna imatge de la nostra pancarta.

1 d’octubre del 2008

Playa Girón

Fa pocs mesos, el grup andalús Reincidentes va traure un nou disc titulat “Amèrica, canciones de ida y vuelta”, un recull de versions de les “millors“ cançons americanes de tots els temps i estils, entre les que jo destaque Playa Girón, del gran Silvio Rodríguez.

Com moltes i molts ja sabreu, l’abril de 1961, dos anys després de la revolució cubana, Estats Units va dissenyar, finançar i executar una operació militar contra el govern de Fidel Castro que es va materialitzar en una invasió amb 1.500 soldats sobre la Bahia de Cochinos, on es troba la xicoteta platja Girón. Aquest atac fou repel·lit pel poble cubà en 72 hores, evitant així la perduda de la seua independència i el retorn a la dominació yankee mitjançant la dictadura de torn.
Aquest episodi, considerat la primera gran derrota de l’imperialisme nord-americà a Amèrica Llatina, es va tancar amb 277 morts (157 cubans –civils i militars- i 120 invasors) i un total de 1189 capturats, que més tard serien alliberats a canvi de 53 milions de dòlars invertits en llet en pols i medicines repartides entre la població.

Aquell any Silvio encara estava aprenent a tocar la guitarra, treballava com a dibuixant en diverses revistes de l’illa i participava a les campanyes d’alfabetització impulsades des del recent govern revolucionari. La famosa cançó fou escrita 8 anys després i, tot i tenir una evident relació amb la victòria de Cochinos, en realitat té un segon sentit.

El 1969, el cantautor va treballar durant 5 mesos de pescador a bord del vaixell Playa Girón, travessant l’Atlàntic i navegant al llarg de la costa africana. Durant aquest període va escriure més de 70 cançons, com Ojalà, Al final de este viaje (per a mi de les millors) o la mateixa Playa Girón. Amb aquesta última peça, a banda de recordar els soldats cubans morts en combat, Silvio pretén fer “un homenaje íntimo y humano a los hombres anónimos que trabajan en condiciones a veces muy duras por el pueblo cubano" i destaca dos aspectes fonamentals de la seua experiència: "El primero una especie de regresión a lo más primitivo del hombre. Ver al hombre en constante lucha contra el medio ambiente, ser partícipe de esa lucha, es algo inenarrable, emotivo. El otro es tener conciencia de lo que representa esa Flota pesquera a miles de kilómetros de nuestras costas, pescando por el futuro" (frases del seu llibre “Canciones del Mar”, 1994).

A banda d’aquestes dos interpretacions, hi ha qui pensa que Playa Girón és més bé una crítica als acadèmics de la poesia i de la música, així com una sàtira dels intel·lectualillos en general, tal i com explica Joseba Sanz al seu llibre “Memoria trovada de una revolución” (Txalaparta, 2000).

La cançó fou editada per primera vegada el 1975 al disc “Días y Flores”, però a l’Estat espanyol arribà un poc més tard (per motius de censura sobre la cançó Santiago de Chile) amb l’àlbum “Te doy una canción”, editat per Fonomúsic.