26 de desembre del 2009

Odie als indiferents

Com sempre Gramsci donant en el clau. Quasi un segle després el comunista sard continua vigent. Fart de tanta objectivitat i tanta neutralitat... vos deixe amb el text i una preciosa cançó dels Modena City Ramblers.





"Odie als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l'abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odie als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot contar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència. El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupación; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meua voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odie als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I m’assec en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meua pietat, de no compartir amb ells les meues llàgrimes.

Sóc partidista, estic viu, assec ja en la consciència dels de la meua part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meua part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; gens de quant en ella succeïx és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partidista. Per això odie a qui no pren partit, odie als indiferents."

Antonio Gramsci, 1917


17 de novembre del 2009

Qui és el pirata?

Hui ens ha arribat la notícia de l'alliberament dels pescadors de l'Alakrana. Després de 46 dies de captivitat i de carnassa mediàtica, ara que ja s'ha acabat el drama humà que suposa el segrest d'uns treballadors, ha arribat el moment de debatre realment sobre la qüestió. Qui són realment els pirates? Els països del primer món continuaran saquejant els recursos naturals de les seues colònies? Si els nostres governants i els seus grans mitjans realment estigueren preocupats per la seguretat dels pescadors traurien aquests debats a la llum. Per desgràcia tot indica que la qüestió s'oblidarà (més enllà de les punyalades entre PP i PSOE per motius de gestió) i amb el temps la pobresa a Somàlia continuarà i hi haurà més "pirates" i més pescadors segrestats. Mentrestant, alguns continuen enriquint-se.

Dos documents per al reflexió: Un article de Joaquim Sempere, professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona, publicat a La Fàbrica el 6 de novembre de 2009; i un documental de quatre minuts aparegut recentment a la web de Journeyman Pictures:


24 d’octubre del 2009

Furtats els ordinadors dels advocats dels independentistes sards



Poc després de complir-se els quatre mesos de la detenció de Bruno Bellomonte, militant de l'Esquerra Independentista de l'illa de Sardenya, han desaparegut misteriosament els ordinadors dels seus advocats, que comptaven amb nombrosa informació de diversos casos repressius dels independentistes sards.


Segons denúncia Pier Franco Devias, portaveu de l'organització A Manca pro s'Indipendentzia (aMpI), aquests fets no es poden interpretar com un furt d'uns lladres comuns, sinó com la continuació de la guerra bruta de l'Estat italià contra l'independentisme sard.

Els fets es produïren la matinada del passat 11 d'octubre a al ciutat de Sàsser i els únics objectes furtats del despatx foren els tres ordinadors portàtils dels Luigi Sotgiu i Elisabeta Udassi, advocats defensors dels independentistes Bruno Bellomonte, Emanuela Sanna i Massimiliano Nappi.















Bruno Bellomonte: quatre mesos empresonat


El passat 10 de juny foren detingudes sis persones a Roma acusades de voler reactivar les Brigades Roges, organització italiana armada dels anys setanta. Entre eixes persones es trobava Bruno Bellomonte, militant històric de l'independentisme sard i sindicalista de reconeguda trajectòria, qui amb 60 anys formava part de la directiva política nacional de aMpI.

Segons la premsa, els detinguts estaven preparant atemptats coincidint amb la cimera del G-8 que en un principi havia de realitzar-se a Sardenya però que, a conseqüència del terratrèmol que va sacsejar la península itàlica, va ser traslladat a L'Aquila.

Des d'aquella detenció Bruno ha passat per diferents centres penitenciaris italians i en l'actualitat es troba a la Presó de Catanzaro, a més de dos dies de viatge des de Sardenya.

Segons Pier Franco Devias no existeixen proves per inculpar al militant de la seua organització i per tant demanen la seua absolució sense condicions, tant d'ell com de la resta de detinguts. A més recorda que Bruno està deportat a Itàlia, incomplint els acords entre la Regione di Sardegna i el Ministero della Giustizia e della Legge, que preveuen l'apropament a l'illa dels presoners sards.

L'Operació Arcàdia i la repressió sistemàtica contra aMpI

Però aquest no és l'únic cas en el que s'ha vist implicat Bruno i la resta de la seua organització. Ara fa tres anys, l'11 de juliol de 2006 es va produir l'anomenada “Operació Arcadia”, dirigida per la Direcció Antiterrorista de Càller i amb la col·laboració de la DIGOS (policia política) de tota l'illa, especialment de la ciutat de Nuoro, i de la UCIGOS de Roma. En ella foren detinguts 10 militants i investigades i escorcollades més de 50 persones de diferents opcions polítiques, però la majoria d'elles provinents de l'independentisme marxista.

En la pràctica va suposar una "decapitació" de a Manca pro s'Indipendentzia, de la qual formaven part els 10 detinguts i quasi tots els investigats de l'operació. Els acusaven d'associació subversiva amb actes de terrorisme (art. 270 bis CP), per suposats atemptats (uns trenta) realitzats entre 2002 i 2006, la majoria d'ells a Nuoro i a Olbia, i reivindicats per l'Organizzazione Indipendentista Rivolutzionaria (OIR) i els Nuclei Proletari per il Comunismo (NPC).

Entre els atemptats destaquen el 27 de setembre de 2002 en la Confindustria i la Prefectura de Nuoro, contra Berlusconi i Blair l'agost de 2004 a Porto Rotondo (Costa Esmeralda) i un altre contra la caserna de la Brigata Sassari, a la ciutat amb el mateix nom la primavera de 2005. A més els acusen de cartes amenaçants enviades durant quatre anys. Es va formular a més l'acusació d'apologia subversiva (art. 272 CP) declarada il·legítima per la Cort Constitucional i recentment revocada.

Aquesta operació va aparèixer com un nou episodi de l'anomenat "Teorema Pisanu". De fet, l'ex Ministre d'Interior de Berlusconi, Beppe Pissanu, durant el seu mandat expressava pedantment el seu convenciment de que a Sardenya s'havia creat una "central del terror composta per anarquistes, independentistes i marxistes-leninistes, que tenia com a únic objectiu escampar el caos amb les seues bombes".

Arrel d'aquesta operació aMpI va rebutjar les acusacions i es va reclamar víctima d'un muntatge policial sense precedents a l'illa. Set dels deu detinguts iniciaren una vaga de fam i passaren pràcticament un any empresonats o reclosos als seus domicilis. Altres detinguts pogueren demostrar la seua innocència i abandonaren la presó als pocs mesos. Entre ells estava Bruno Bellomonte, qui va poder demostrar gràcies al seu passaport que no estava a Sardenya els dies en els que estava acusat de realitzar atemptats. Tres anys després la investigació encara està oberta i els acusats a l'espera de judici.

Al marge de les nombroses detencions concretes que ha patit en els últims anys l'esquerra independentista sarda, la repressió sistemàtica i la persecució per part de la policia italiana ha sigut una constant. A banda de les constants identificacions injustificades, en moltes ocasions han aparegut micròfons i altres mecanismes d'espionatge a les seus polítiques, els centres socials i fins i tot a les cases i els vehicles privats dels militants independentistes.



L'ACCENT 164

3 d’octubre del 2009

Senza Sicura



Imbottito d'alcool ascolto dal senato
giudizi equilibrati sereni ma decisi su chi devo ascoltare su cosa
devo fare su dove non sbagliare su dove devo andare.
Disteso sul mio letto un sogno come tetto
immagino un reietto sputare sullo stato
e il popolo in azione gridar “rivoluzione”
e i giovani ribelli spaccare e farsi belli
difronte al senatore che legiferando muore
perché ha succhiato troppo e non ha sputato un cazzo
per la gente che lavora e intanto il tempo vola.
Vola tra i risparmi di una vita il tempo passa in fretta
e il lavoro è una prigione da cui non si esce mai.
Ti chiedono la vita ma non è mai finita,
non devi rallentare devi collaborare,
se questa barca affonda è colpa di chi rema
e scendere giù in piazza non serve alla nazione.
Se poi ti vuoi sfogare nel catino dello stadio
è sempre meglio che farlo su orario e su salario.
Poi otto ore piene ti faran dimenticare
per chi batte il tuo cuore per chi devi lottare,
per la gente che lavora e intanto il tempo vola.
Vola tra i risparmi di una vita il tempo passa in fretta
e il lavoro è una prigione da cui non si esce mai
e tutto attorno si consuma lentamente
e chi comanda non ti lascia più il tempo per decidere di te,
per decidere con noi, per lottare assieme a voi,
per riprenderci la vita perché il tempo se ne va...

14 d’agost del 2009

Ofensiva PePera contra els carrers “País Valencià”

Per tots és coneguda l'animadversió del Partit Popular a la denominació "País Valencià", nom històric del nostre poble reconegut inclús a l'estatut d'autonomia aprovat pel PSPV i el mateix PPCV ara fa tres anys. Amb el final de la dictadura, durant l'anomenada transició, moltes poblacions valencianes canviaren els noms dels seus carrers per substituir les al·lusions al franquisme per altres fòrmules més progressistes, com les de País Valencià o 25 d'abril, com a símbols de l'esperança de canvi que es podia viure en aquells anys.

Tot i això, com es denuncia des del portal antifeixistes.org, la simbologia feixista encara està ben present als nostres carrers.

Des de l'arribada del PP a la Generalitat la persecució d'aquest terme ha estat una constant. En els últims mesos diversos ajuntaments "populars" han decidit eliminar dels seus mapes els carrers que feren referència al País Valencià argumentant que eren polèmics entre la població. Una ofensiva que respon a una estratègia de partit per eliminar qualsevol presència d'aquesta denominació, utilitzada principalment per col·lectius, partits i organitzacions de l'esquerra.
Poblacions com Borriol, Paterna o Paiporta ja han patit aquesta censura. En altres casos, com el d'Algemesí, la pressió popular ha aconseguit mantenir aquesta denominació.

L'escandalós cas de Torrent
A diferència d'altres municipis, a la ciutat de Torrent, la jove alcaldessa María José Català (PP) va anunciar la celebració d'una "consulta popular" per decidir el futur nom de l'avinguda del País Valencià. Amb pràcticament 2.500 metres de longitud i més de 200 números, l'avinguda és la columna vertebral de Torrent, el seu centre econòmic i social de la localitat.
La proposta de canvi va comptar amb la negativa de tota l'oposició, per considerar que era una consulta interessada i fàcilment manipulable. De fet les irregularitats al llarg del procés de consulta han estat permanents.

En primer lloc la papereta de les votacions estava mal redactada. En lloc de preguntar directament si és volia o no canviar el nom de l'avinguda es donaven 10 possibilitats de nom (Comunitat Valenciana, Carta Pobla, Torrent, País Valencià,...) més l'oportunitat de posar un nom diferent als proposats. A més es podia llegir "En esta enquesta seleccionarem les tres opcions més triades. Més endavant farem l'enquesta final". Una frase que com veurem no es complirà.

En segon lloc al llarg del mes de votacions les urnes no han estat vigilades ni per les nits ni en cap de setmana i el registre d'entrada de vots ha fallat constantment. Aquesta greu irregularitat té una conseqüència objectiva molt clara: segons les actes de l'Ajuntament han votat 1.980 ciutadans i a les urnes s'han trobat un total de 2.065 paperetes. 85 vots que ningú sap d'on han eixit.

Finalment, tot i les irregularitats i la manca de difusió, l'opció de País Valencià fou la clara guanyadora amb 957 vots, 650 més que la segona casella més votada, la de l'avinguda del Vedat, que va obtenir només 307 vots.

Contra tota racionalitat l'Ajuntament ha fet una curiosa lectura d'aquests resultats. Segons l'alcaldessa si sumem tots els vots de la resta d'opcions obtindrem 98 vots més que els aconseguits pel nom de País Valencià, amb la qual cosa queda "demostrat" que la majoria de torrentins volen el canvi de nom. Amb aquest argument des del consistori s'ha anunciat que en setembre es farà una nova votació amb les tres opcions "més" votades, excloent evidentment la guanyadora, que queda eliminada per un pacte improvisat de la resta d'opcions més els 85 vots apareguts a última hora... aquesta és la lògica dels populars valencians i la seua forma d'entendre i jugar amb la democràcia. Simptomàtic, si més no.

L'ACCENT 159

3 d’agost del 2009

Recordant Toni Villascusa

Enguany es compleix un quart de segle de la mort en combat de Toni Villascusa. El 20 de juliol de 1984 aquest valencià de l'Horta deixà la seua vida als carrers d'Alzira (Ribera Alta) quan es disposava a posar un artefacte explosiu a les oficines de l'INEM de la localitat. Una acció emmarcada en la campanya de propaganda armada de Terra Lliure que pretenia assenyalar els simbols de l'ocupació espanyola sobre el Països Catalans.

Villascusa havia nascut 27 anys abans a Quart de Poblet (l'Horta) al si d'una família castellanoparlant i poc propera a les idees catalanistes. Tot i això ell va freqüentar els cursos de valencià "Carles Salvador" i poc a poc va anar assumint el català com la seua pròpia llengua, convertint-se en un convençut militant de l'esquerra independentista, moviment que experimentava en aquells anys una forta expansió arreu dels Països Catalans.
Poc després del seu naixement la seua família va emigrar a Darmstadt (Alemanya), on Toni va viure de forma intermitent i on va conèixer a la seua futura dona, Antònia Flores. Amb ella es va traslladar a viure a Castelldefels i va continuar estudiant alemany i electricitat, encara que per motius de treball finalment va tornar al País Valencià. Fou en aquesta època quan entrà en contacte amb les idees naturistes, unes conviccions que va assumir fins les últimes conseqüències, negant-se a consumir antibiòtics després de l'explosió accidental que el va matar.

Pel que fa al seu activisme polític, el 1981 va entrar a militar al PSAN, va impulsar la Coordinadora Independentista del Baix Llobregat, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i el Moviment de Defensa de la Terra, del que fou un dels seus precursors a la comarca. A partir de 1982-1983 va anar deixant la seua militància en aquesta organitzacions passant a ser el primer valencià membre de l'organització armada Terra Lliure, una decisió que li va costar la vida.

Actes d'homenatge
Des d'eixe dia, cada any es commemoren aquests fatídics fets amb un homenatge al cementeri de Quart de Poblet. Enguany, diverses organitzacions independentistes com Alerta Solidària, SEPC, COS, PSAN, Endavant, Maulets, CAJEI, MDT, l'Ateneu Popular de València o el Centre Social Terra, han volgut recordar els 25 anys de la seua mort amb el tradicional acte a Quart de Poblet, on mig centenar de persones escoltaren l'emotiu parlament de Núria Cadenas, i amb una xerrada i un sopar a l'Ateneu Popular de València, on es va parlar i debatre sobre la figura de Villascusa i el seu context històric.

L'ACCENT 158

28 de juny del 2009

"Mandar Obedeciendo"

El “mandar obedeciendo” és un concepte popularitzat a partir del neozapatisme sorgit a les muntanyes de Chiapas a principi dels anys 90, però realment té els seus origens en la cosmovisió maia precolombina, el primer moment en que es detecta un teixit de resistència contra el projecte colonial occidental(1). Com ens diu Foucault: “el que produeix la generalitat de lluita és el sistema mateix del poder, totes les formes d’exercici i aplicació del poder(2)

Aquesta expressió ens permet pensar una estructura horitzontal en la presa de decisions que, com a educadors i educadores, hem d’aprofitar per a les nostres pràctiques educatives. Ens serveix per entendre un tipus de relació educativa de caràcter diàlogic, on l’educador tracta d’atendre les necessitats i les demandes dels educands. En la mateixa línia els zapatistes diuen “preguntando caminamos”, un eslògan que ens sugereix un desplaçament de les estructures i els objectius cap a una forma més experimental i flexible d’organització (3).

1 CECEÑA, A. (1999): “La resistencia como espacio de construcción del nuevo mundo”. Chiapas, 7: 93-114.

2 FOUCAULT, M (1979): Microfísica del poder, La Piqueta: Madrid.

3 McLAREN, P (2001): Che Guevara, Paulo Freire y la pedagogía de la Revolución, Mèxic, Siglo XXI.

15 de juny del 2009

Un any sense Gonzalo Anaya

Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa un any. L'onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d'una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l'educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l'Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i s'integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Ha viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d'esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d'or de la institució, així com la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l'Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un "mestre de mestres", destaquen d'ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com "un roig al qui li agrada ensenyar" i explicava que "ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador".

Defensor incansable de l'escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l'Escola d'Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d'ERPV.

En forma d'humil homenatge vos deixe ací l'entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l'Accent 133 dins d'un monogràfic sobre el pedagog:

31 de maig del 2009

Candidatura còsmica





16 de maig del 2009

Democràcia tocada de mort



A estes altures del dia la majoria de vosaltres ja sabreu que el Tribunal Suprem espanyol ha decidit anular la candidatura a les eleccions al Parlament Europeu de “Iniciativa Internacionalista – La Solidaritat entre els Pobles”, una llista formada per persones independentistes i anticapitalistes de diferents pobles de l'Estat espanyol.

Amb aquesta nova il·legalització el govern espanyol fa un salt qualitatiu en l'apartheid polític que ve practicant des de l'aprovació de l'anomenada Llei de Partits. Fins ara la censura i la persecució política s'havia centrat sobretot en Euskal Herria, a partir d'ara el Govern té carta blanca per impedir que qualsevol candidatura independentista i anticapitalista es presente a unes eleccions. Es demostra així el que molts portem defensant durant anys: que la Llei de Partits no és una llei contra el terrorisme, sinó contra una sèrie d'idees polítiques.

No tenen cap argument sòlid per afirmar que Iniciativa Internacionalista forma part del que ells anomenen “entramado ETA-Batasuna”, les acusacions sobre els membres de la llista són surrealistes i si segueixen (que seguiran) amb aquesta teoria conspiratòria de la dinàmica d'expansió del “virus del terrorista”, en déu anys no hi haurà cap persona que no estiga “infectada” per ETA, sempre podran dir que eres “amigo de los amigos de los amigos de los amigos de los terroristas”.

Luis Ocampo, membre de la candidatura, es preguntava aquest matí què passaria si el Govern de Veneçuela il·legalitzara un partit dissident amb possibilitats d'obtenir representació institucional. Què dirien els “nostres” mitjans de comunicació?? Totes i tots sabem la resposta.

Però el que més gràcia em fa són les declaracions a la premsa del Ministre d'Interior, que afirma que “Batasuna y sus marcas satélites [aquests es suposa que som nosaltres!!!] tienen que aprender que en democracia o se está con los votos, o se está con las bombas, y va a ser siempre así”.

A mi com a mínim m'ha quedat clar que el govern de ZP aposta clarament per la continuïtat de la lluita armada i ens anima a la resta de independentistes i anticapitalistes a unir-nos a ETA o a formar els nostres propis comandos... quina altra conclusió es pot extraure de les paraules de Rubalcaba?? L'operació és simple: Primer, No et deixe votar; Després et done dos opcions: votar o posar bombes.

A diferència de l'imbècil de Rubalcaba no sóc partidari de la lluita armada als Països Catalans, però sí que em preocupa seriosament com la democràcia burgesa espanyola està mostrant clarament la seua cara més autoritària i feixista, prohibint-nos fins i tot un dret tant bàsic com és el de votar o ser votats.

Sempre ens quedarà l'esperança que “el Poble”, la gent dels nostres barris, de les nostres ciutats, “la gent normal” que diem a voltes els que estem clavats en els "Moviments Socials”... reaccionen abans de que els toque recitar el famós poema antiautoritari del pastor luterà Martin Niemöller:

Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van vindre a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van vindre a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van vindre a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.

28 d’abril del 2009

Manituana

Després de dos anys d'espera arriba la versió en castellà de Manituana, el nou llibre dels Wu Ming (ex-Luther Blissett), autors de grans obres com "54" i "Q", aquesta última una de les millors novel·les històriques de la Història.

Manituana és el primer volum d'una trilogia denominada "Tríptic Atlàntic" i està ambientada a finals del XVIII amb els inicis de la revolució que donà lloc als Estats Units d'Amèrica. Lleialistes i rebels es disputen l'aliança de les Sis Nacions Iroqueses, la lliga indígena més poderosa, dotada amb una Constitució d'arrelament secular. En la vall del riu Nohawk, nadius i colons conviuen des de fa generacions. Doloroses decisions tiren per terra el futur d'una comunitat mestissa: el viatge ha de començar...

20 d’abril del 2009

302+70 = Un 25 important


"No s'ensenya a les escoles
com van esclafar un país
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruit"
Al Tall



Enguany el 25 d'abril és especialment important.

Ja fa 302 anys d'aquella batalla que amaguen els llibres que estudien a l'escola els xiquets i xiquetes del nostre país.
302 anys de l'ocupació militar de les tropes d'un rei obsessionat en acabar amb la nostra cultura.
302 anys de persecucions i prohibicions.
302 anys que han durat ja massa.

Ja fa 70 anys de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de València.
70 anys de la massacre de milers i milers de persones p
er lluitar contra el feixisme i el capitalisme.
70 anys d'oblit i negació d'una repressió que, a diferent escala, encara hui continua.
70 anys que han durat ja massa.

Però sobretot són 302 anys de resistència, 70 anys de records i de memòria.

Enguany el 25 d'abril és especialment important.
L'esquerra independentista ix al carrer unida per exigir dignitat i per continuar construint uns Països Catalans independents i socialistes.

Aquest 25 és un dia important. Ens veiem a València.


7 d’abril del 2009

La crisi


"Els amos del capital estimularan a la classe treballadora perquè compren més i més béns de consum, habitatges i tecnologia, fent-los deure cada vegada més, fins que el seu deute es torne insuportable. La renúncia al pagament del deute durà als bancs a la fallida, pel que hauran de ser nacionalitzats i l'Estat dirigir l'economia."

Karl Marx, en El Capital (1867)

29 de març del 2009

Valencians de carrer

Quan vaig al metro m'agrada passar pel carrer Carles Salvador. No em ve de camí, done un poc de volta, però la seua tranquil·litat i eixa sensació a poble que transmet m'ajuda a començar el dia amb més força.De Carles Salvador en realitat no sabia molta cosa, que va nàixer a València, a Ciutat Vella, a finals del XIX i que va dedicar bona part de la seua vida a la normalització del català al País Valencià, especialment al món de l'ensenyament mitjançant l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Sabia també que fou mestre a Benassal, que va viure a Benimaclet i que fou un dels signants de les Normes de Castelló el 1932. Encuriosit per la seua figura, sobretot en la seua vessant més política, vaig consultar un parell de llibres i revistes a la Biblioteca.

Com ja sabíem, a principis del segle XX comença això que Cucó anomenà el valencianisme polític, amb tota una sèrie d'entitats i associacions diverses com València Nova i la seua Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, el Centre Regional Valencià o la Joventut Valencianista. En aquells moments Carles ingressava a l'Escola Normal i entrava en contacte amb un valencianisme emergent que, com ens diu Cucó, havia deixat d'aparèixer com un grupet d'amics i s'estenia per diverses comarques de nord a sud i editava les seues primeres publicacions periòdiques (Renaiximent, Lo Crit de la Pàtria, Terra Valenciana,...). Carles al llarg dels anys canvià la seua percepció de la qüestió nacional, però sempre reconegué la unitat dels Països Catalans. El gener de 1933 escrigué el següent a La Revista de Barcelona:
“Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català. Història, llengua, cultura i voluntat es concerten per a declarar la meua no catalanitat, sinó la meua catalanitat. Voldria doncs un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català.”
De la seua militància política tampoc es parla massa, però gràcies a Vicent Simbor sabem que va entrar a la Joventut Valencianista al voltant del 1915. Aquesta associació va ser el primer grup de joves obertament nacionalista del País Valencià, es va fundar el 1908, però no es va estructurar mínimament fins el 1914, quan va començar el seu setmanari Pàtria Nova. El 1915, Carles participà a la seua primera acció directa, quan el president de Lo Rat Penat va nomenar mantenidor dels Jocs Florals a un tal senyor Estrada, diputat andalús que desconeixia el valencià. Arran d'aquests fets la Joventut Valencianista encetà una forta campanya contra la directiva de Lo Rat Penat i la nit del 31 de juliol boicotejaren el parlament del senyor Estrada amb uns xiulets. Carles, a una autobiografia escrita el 1920 ens confessa la seua participació:
“(...)el clam atronador que fèiem tot dien que “parle en valencià!” no era per ell, pobre home (...). La protesta fou per al batlle de la Ciutat, i per als polítics que anomenant-se regionalistes del “Rat” havien parlamentat amb els càcics de Madrid(...).
I al surtir aquella nit del Teatre, fent via a casa (...), a la bolxaca vibrava encara, tot joiós, el xiulet”
Amb els anys apareixeran moltes altres entitats valencianistes i Carles participarà a moltes d'elles, com a la Lliga de Solitaris Nacionalistes, que tractava de difondre el valencianisme entre els treballadors del camp, o a l'Agrupació Valencianista Republicana, partit d'esquerres en el que s'integrà en la dècada dels trenta i en el que participava des de Benassal.

Aquesta Agrupació recollia sectors de diverses sensibilitats amb unes diferències que cada volta es feien més evidents i menys suportables. A grans trets podríem dir que hi havia dos sectors. D'una banda trobem els d'Adolf Pizcueta, que apostaven per un valencianisme interclassista, pel treball amb grups nacionalistes de dretes com el Centre d'Actuació Valencianista de Joaquim Reig. D'altra banda estaria el sector més esquerrà, representat per Enric Navarro i Borràs.

Carles Salvador es va alinear amb al sector més dretà i poc a poc va anar abandonant la seua activitat política centrant-se més en qüestions culturals, ja a la ciutat de València. Però el que ens interessa ara a nosaltres en aquesta història és l'aparició d'aquest tal Enric Navarro, del que reconec desconeixia la seua existència.

Si continue pel carrer de Carles Salvador camí del metro em trobe amb el carrer Enric Navarro, que més avant es converteix en Leonor Jovani, una beata afusellada l'any 37 a Torrent, sobre la que no parlaré ara.

Enric Navarro, com Carles Salvador, va nàixer a València a finals del XIX, va militar a la Joventut Valencianista, a l'Agrupació Valencianista Republicana i va signar les Normes de Castelló del 32. Així mateix, tots dos participaren a la delegació valenciana del II Congrés Internacional d'Intel·lectuals Antifeixistes, celebrat a València el juliol de 1937. Però a diferència de Carles, Enric va ser molt crític amb les postures valencianistes conservadores. Durant molt de temps s'ha cregut que la diferència entre aquests dos sectors responia simplement a un conflicte sobre la conveniència o no de la nacionalització integra de l'ensenyament. Un article d'Enric a El Mercantil Valenciano el 1933 ens mostrà un debat molt més profund i interessant:
“Amparant-se una lírica exaltació valencianista (...), oculten una defensa dels interessos capitalistes de classe, pretenent que el valencianisme, hui, vol dir cultura solament, amb lo que pretenen anar estructurant els fonaments d'una política reaccionària...”
Aquesta postura anticapitalista fou utilitzada moltes voltes per la dreta valenciana per acusar l'Enric d'espanyolista, pel fet de dialogar amb partits estatals d'esquerres. Una anècdota durant un míting a Mestalla a principis de la Guerra Civil ens ajuda a demostrar el seu valencianisme incondicional. Durant aquest acte públic celebrat el 24 d'agost de 1936 el president d'Esquerra Valenciana, Marco Miranda, va fer un parlament exaltant i unit clarament la lluita nacional i de classe, però es va dirigir en castellà als assistents argumentant que molts podien no entendre la nostra llengua. Aquest fet fou durament criticat per Enric a les pàgines de la Voz Valenciana:
“(...) és una falta greu que res no pot justificar, emprar llengua atra que el valencià en un acte públic de la magnitud del celebrat, pel representant d'un Partit que es diu Esquerra Valenciana (...). Contra la llengua mai es té raó. ¿De què ens servirà cridar ¡Visca l'Estat Valencià!, si l'hem de deixar en ridícul al primer mítin on hi haja gent? On se'ns pot tolerar parlar altra llengua que la nostra és fora de casa, en un poble estrany. ¿Però en la pròpia llar claudicar? ¿Quin nacionalisme, valencianisme, regionalisme és eixe?”

Llibres consultats:

CUCÓ, A (1972): El valencianisme polític, Catarroja, Afers.
SIMBOR, V (1983): Carles Salvador: política i nacionalisme, València, Quaderns 3 i 4.

15 de febrer del 2009

De paraules i categories

“Ten cuidado con el presente que construyes, debe parecerse al futuro que sueñas”
Col·lectiu feminista "Mujeres Creando" de Bolívia


Les paraules no són neutrals, les nostres formes de parlar, els nostres discursos, com ens explicava Foucault ja fa molts anys, creen realitats i generen normalitat, reprodueixen o transformen les relacions de poder. En els anys setanta les feministes eren considerades unes histèriques quan demanaven que la gent utilitzara el “totes i tots”, en l’actualitat la utilització del masculí i el femení s’ha convertit en una pràctica molt comuna, tot i que evidentment encara queda molta feina per fer.

A les nostres converses hem parlat d’aquesta discriminació de gènere, però he aprés a veure un poc més enllà en el sentit de les paraules que utilitzem i he vist que encara ens queda molt per millorar en molts aspectes. Hi ha qui pensa que el llenguatge és neutral, que en tot cas mostra símptomes de discriminació i que canviant-lo no superes la discriminació estructural. Crec que la cita de “Mujeres Creando” ens deixa veure que això no és del tot així, ja que quan parlem en el present estem construint al nostre voltant la societat del futur. Rellegir cada setmana les “cosas chiquitas” de Galeano tampoc ens vindria malament.

Emily Dickinson deia “No conec res al món que tinga tant de poder com la paraula. De vegades n'escric una i me la mire fins que comença a brillar” i Bertold Brecht ens advertia “Ens robaren les paraules i les han retorçat fins tornar-les irrecognoscibles”. I és que en realitat els dos tenen raó, Denys Cuche afirmava que “les paraules tenen una història i, al mateix temps, fan la història” , i a mi em sorprèn l’estranya capacitat de l’esquerra europea per deixar-se furtar les paraules, per perdre les regnes de la història i deixar-les en mans del poder. Paraules com democràcia, diversitat, ciutadania, pau,... han sigut totalment abandonades per l’esquerra i assumides per les lògiques mercantils i consumistes. Al mateix temps el sistema, també en el camp de l’educació, ens imposa un llenguatge economicista basat en l’eficiència, els usuaris, els clients, la competitivitat i la productivitat, fent desaparèixer les persones, la cooperació i els fruits. I com ens diu Clara, ja no es fan servir “receptes” sinó “formules”, aquestes són més exactes i disminueixen el risc de perdudes...

Al costat de les paraules trobem els silencis i Mark Twain ens avisa que "la paraula precisa tal vegada siga efectiva, però cap paraula mai ha estat tan efectiva com un silenci a temps", i és que no sabem mai quant de mal poden fer les nostres paraules, quina capacitat tenen d’anular i de reduir a l’altre. Els hindús diuen que "la paraula ha de ser vestida com una deessa i elevar-se com un ocell", no la podem fer servir sense cuidar-la. Sovint cataloguem a les persones amb paraules, fem calaixos, categories que caricaturitzen a l’altre. Fem tipologies de famílies, parlem dels cecs i no d’una persona amb ceguera, parlem de minusvàlids i no d’una persona amb una minusvalia. Partim de la diferència i no d’allò que tots tenim en comú, la nostra condició de persones; canviem una part per el tot. I és que les categories per definició són reduccionistes, homogeneïtzen i condemnen la diversitat, podríem dir que són violentes... Però no les criminalitzem, poden ser-nos útils, inclús necessàries, i es tracta de saber utilitzar-les des del relativisme, sense atorgar-les un poder absolut.

Per si de cas, Marcel Marceu, l’artista francés mestre del mim, assegura que “la paraula no és necessària per a crear l’emoció” i Galeano ens reconeix que “el silencio es un lenguaje perfecto y las palabras nunca podrán competir con él, pero por lo menos sirve como desafío probar si esas palabras son mejores”. I per si no foren millors, Malcom X prefereix que "si no estàs preparat per a morir per ella, treu la paraula [llibertat] del teu vocabulari".

29 de gener del 2009

La Universitat de València aprova els nous graus entre fortes protestes estudiantils.

Andrés González, València

L'Accent.cat

Avui mateix, dijous 29 de gener, el Consell de Govern de la UV-EG havia d’aprovar la primera tanda de graus (23 titulacions) de la reforma cap a la construcció de l’anomenat Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Per evitar aquesta aprovació, un centenar d’estudiants, convocats per les Assemblees de Facultat, han ocupat el rectorat i la sala on es pretenia celebrar la reunió, impedint així la realització del Consell de Govern.

Segons fonts de les Assemblees es tracta d’una protesta totalment pacífica i justificada, ja que no ha existit debat suficient al si de la comunitat universitària i ni tan sols s’han contestat les al·legacions fetes als diferents plans d’estudi. Aquesta protesta s’emmarca dintre de les mobilitzacions que estan desenvolupant-se arreu del país contra la implantació de l’EEES, considerat com el “cavall de troia” cap a mercantilització de l’educació superior.

Per la seua banda, l’èquip rectoral dirigit per Francisco Tomàs ha condemnat els fets i ha anunciat represàlies contra els estudiants implicats. Segons un portaveu el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) “aquestes declaracions suposen una amenaça en majúscules” i ha recordat que aquestes mobilitzacions han provocat diferents casos repressius, amb l’expulsió de sis companys de l’UAB i la detenció de dos estudiants de la mateixa UVEG els passat desembre. Només suspendre la sessió del Consell de Govern, a l’eixida de l’edifici de Rectorat, una trentena d’estudiants han sigut perseguits i identificats per la Policia Nacional.

Poques hores després, el Rector ha convocat una nova reunió de Consell de Govern a l’edifici històric de La Nau sense avisar als estudiants crítics amb el Procés de Bolonya que formen part d’aquest òrgan. En aquesta nova sessió finalment han sigut aprovats els Nous Plans d’Estudis adaptats al procés de convergència europa, que seran enviats en els pròxims dies a l’Agència Nacional d’Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA) amb seu a Madrid, fundació estatal que s’encarrega d’avaluar i potenciar els canvis en l’educació superior.

Les Assemblees d’Estudiants i el SEPC rebutgen l’intent de criminalització per part de l’equip de Tomàs, consideren que aquesta nova sessió s’ha convocat d’una forma totalment irregular i recorden que continuaran mobilitzant-se contra aquesta reforma educativa.

24 de gener del 2009

Son cosas chiquitas...

“Son cosas chiquitas.
No acaban con la pobreza
no nos sacan del subdesarrollo,
no socializan los medios de producción
y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá.

Pero quizá desencadenen la alegría de hacer,
y la traduzcan en actos.

Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad
y cambiarla aunque sea un poquito,
Es la única manera de probar
que la realidad es transformable.”

Eduardo Galeano