25 d’abril de 2012

Cinc vint-i-cincs d'abril


25 d'abril de 1707, Almansa

 En el context de la Guerra de Successió, un conflicte internacional pel control de la Monarquia Hispànica, els camps d'Almansa van viure una batalla decisiva per la història del poble valencià. La victòria de les tropes del Duc de Berwik, favorables a Felip d'Anjou, sobre l'exercit dels partidaris de l'Arxiduc Carles d'Àustria va marcar l'inici de l'ocupació borbònica del Regne de València i de la de la resta dels Països Catalans. Anys després, amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta i “por justo derecho de conquista”, els regnes de la Corona d'Aragó van veure suprimit el seu autogovern i les seues lleis i institucions van ser substituïdes per les de la Corona de Castella.

25 d'abril de 1718, Londres

William Taylor, a la seua impremta del carrer Paternoster Row de Londres, publicava la primera edició de “Robinson Crusoe”, l'obra més famosa de l'escriptor Daniel Defoe, considerada per molts la primera novel·la anglesa d'aventures. La història d'aquest nàufrag en una illa deserta, inspirada en la vida del mariner escocés Alexander Selkirk, prompte es va convertir en un bestseller, fins al punt que s'ha arribat a afirmar que és el segon llibre més llegit després de la Bíblia. James Joyce va veure en aquesta obra una al·legoria del colonialisme anglés i de la superioritat moral de l'home blanc. De fet Crusoe, des del principi, va considerar l'illa com una propietat seua i fins i tot va esclavitzar algun indígena. Altres autors, en canvi, interpreten el llibre com una metàfora de la complicada vida de Defoe, especialment a partir del seu empresonament per la publicació d'un pamflet en el que criticava als tories, polítics conservadors del parlament anglés.

25 d'abril de 1792, Estrasburg



A mitjans d'abril d'aquell any, París declarava la guerra a Àustria i la matinada del 24 al 25  el batlle d'Estrasburg encomanava al capità Claude-Joseph Rouget de Lisle la creació d'un himne patriòtic per animar a les tropes franceses. El resultat portarà per títol “Cant de guerra per l'exèrcit del Rhin”, però passarà a la història amb el nom de la Marsellesa. “Aquesta música ens estalviarà molts canons”, va arribar a afirmar Napoleó. El 1795 va esdevindre l'himne oficial de la República Francesa i malgrat estar prohibida en diferents èpoques, ha estat permanentment present al llarg de la història francesa. Per molts pot resultar simplement l'himne d'un estat jacobí i centralista, però la marxa de la Marsellesa té darrere també un bagatge històric de lluita revolucionària. Al mateix Estat francés, la variant coneguda com “El Cant dels Partisans”, va ser un dels himnes de la Resistència contra l'ocupació nazi i el govern col·laboracionista de Vichy. Fora de les fronteres franceses també trobem més exemples: a la Rússia tsarista la cançó pren protagonisme durant les Revolucions de 1905 i 1917; a l'Estat espanyol, durant la Guerra Civil, republicans i anarquistes crearen les seues pròpies versions; i fins i tot a Amèrica Llatina ha servit per inspirar els himnes d'alguns moviments progressistes, com el Partit Socialista Xilé o l'Aliança Popular Revolucionària Americana, del Perú.

25 d'abril de 1945, Itàlia



A diferència de nosaltres, els italians no solament commemoren el 25 d’abril, sinó que també el celebren.  Aquell dia de 1945, mentre l’exèrcit aliat arribava al riu Po, milers de partisans s’alçaven en armes arreu del país, especialment al nord, per combatre l’ocupació nazi i l’anomenada República Social Italiana, un nou estat fundat per Mussolini el 1943 amb capital a Salò.
La  intervenció dels aliats, però sobretot l’enèrgica resistència antifeixista italiana, van permetre recuperar ràpidament les principals ciutats del nord del país i l’ocupació de les fabriques, les casernes i la resta de punts estratègics necessaris per controlar la situació. El mateix dia 25 van ser alliberades les ciutats de Milà i Torí. Poques hores després, Mussolini, conscient de la importància d’aquells esdeveniments, va ordenar la dissolució del Govern i va començar a preparar la seua fugida del país. Dos dies després, mentre viatjava disfressat cap a Suïssa en un comboi de soldats alemanys de la Wehrmacht, fou descobert per un grup de partisans. Al dia següent, el Duce moria afusellat junt a Clara Petacci, la seua última amant, i altres dirigents italians que viatjaven en el comboi. Els seus cossos foren penjats a la Plaça Loreto de Milà tal i com apareix a aquesta fotografia.


25 d'abril de 1974, Portugal

Passen vint minuts de les dotze de la nit, al programa Límite de Ràdio Renascença sona la cançó "Grândola Vila Morena" de José Afonso. És el senyal que indica l’inici d’una operació militar que té com a objectiu acabar amb el règim fundat per Oliveira Salazar el 1933.
Al llarg del dia anterior, un nodrit grup de militars dirigits per Otelo Saraiva de Carvalho s’havien instal·lat clandestinament a la caserna de Pontinha, a Lisboa. La majoria d’ells eren oficials intermedis de l’exèrcit portugués, capitans que havien participat a les guerres colonials d’Angola, Moçambic i Guinea-Bissau. Paral·lelament, diversos grups de militars ocupen tots els punts estratègics del país. A la capital, les forces de l’Escola Pràctica de Cavalleria de Santarém, liderats pel capità Sagueiro Maia, ocupen de bon matí el Terreiro do Paço, on es troben els principals ministeris. Alguns d’aquests soldats demanen clavells a les venedores ambulants i els col·loquen als seus fusells, indicant que no tenien cap intenció de disparar les seues armes. Més tard traslladen les tropes Quartel do Campo, seu del govern de Marcelo Caetano, qui va acabar el dia fugint al Brasil via Madèira.
Al llarg d’aquella insurrecció pacífica, coneguda com la Revolució dels Clavells, només van morir 4 persones, totes elles a les portes de la seu de la policoa política del règim. Els presos polítics van ser alliberats i molts exiliats van poder tornar al país. Pocs dies després, centenars de milers de persones eixiren als carrers de Lisboa per celebrar el dia internacional dels treballadors.

2 comentaris:

Paco ha dit...

Amic, aquesta tradició m'encanta. efemèrides interessantíssimes.
Abracets.

Joako ha dit...

Que bé ressucitar un bloc i veure que altres també han intentat ressucitar els seus =)

Segueix!