29 de març de 2009

Valencians de carrer

Quan vaig al metro m'agrada passar pel carrer Carles Salvador. No em ve de camí, done un poc de volta, però la seua tranquil·litat i eixa sensació a poble que transmet m'ajuda a començar el dia amb més força.De Carles Salvador en realitat no sabia molta cosa, que va nàixer a València, a Ciutat Vella, a finals del XIX i que va dedicar bona part de la seua vida a la normalització del català al País Valencià, especialment al món de l'ensenyament mitjançant l'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana. Sabia també que fou mestre a Benassal, que va viure a Benimaclet i que fou un dels signants de les Normes de Castelló el 1932. Encuriosit per la seua figura, sobretot en la seua vessant més política, vaig consultar un parell de llibres i revistes a la Biblioteca.

Com ja sabíem, a principis del segle XX comença això que Cucó anomenà el valencianisme polític, amb tota una sèrie d'entitats i associacions diverses com València Nova i la seua Assemblea Regionalista Valenciana de 1907, el Centre Regional Valencià o la Joventut Valencianista. En aquells moments Carles ingressava a l'Escola Normal i entrava en contacte amb un valencianisme emergent que, com ens diu Cucó, havia deixat d'aparèixer com un grupet d'amics i s'estenia per diverses comarques de nord a sud i editava les seues primeres publicacions periòdiques (Renaiximent, Lo Crit de la Pàtria, Terra Valenciana,...). Carles al llarg dels anys canvià la seua percepció de la qüestió nacional, però sempre reconegué la unitat dels Països Catalans. El gener de 1933 escrigué el següent a La Revista de Barcelona:
“Valencià de la ciutat de València, declaro que sóc català. Història, llengua, cultura i voluntat es concerten per a declarar la meua no catalanitat, sinó la meua catalanitat. Voldria doncs un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català.”
De la seua militància política tampoc es parla massa, però gràcies a Vicent Simbor sabem que va entrar a la Joventut Valencianista al voltant del 1915. Aquesta associació va ser el primer grup de joves obertament nacionalista del País Valencià, es va fundar el 1908, però no es va estructurar mínimament fins el 1914, quan va començar el seu setmanari Pàtria Nova. El 1915, Carles participà a la seua primera acció directa, quan el president de Lo Rat Penat va nomenar mantenidor dels Jocs Florals a un tal senyor Estrada, diputat andalús que desconeixia el valencià. Arran d'aquests fets la Joventut Valencianista encetà una forta campanya contra la directiva de Lo Rat Penat i la nit del 31 de juliol boicotejaren el parlament del senyor Estrada amb uns xiulets. Carles, a una autobiografia escrita el 1920 ens confessa la seua participació:
“(...)el clam atronador que fèiem tot dien que “parle en valencià!” no era per ell, pobre home (...). La protesta fou per al batlle de la Ciutat, i per als polítics que anomenant-se regionalistes del “Rat” havien parlamentat amb els càcics de Madrid(...).
I al surtir aquella nit del Teatre, fent via a casa (...), a la bolxaca vibrava encara, tot joiós, el xiulet”
Amb els anys apareixeran moltes altres entitats valencianistes i Carles participarà a moltes d'elles, com a la Lliga de Solitaris Nacionalistes, que tractava de difondre el valencianisme entre els treballadors del camp, o a l'Agrupació Valencianista Republicana, partit d'esquerres en el que s'integrà en la dècada dels trenta i en el que participava des de Benassal.

Aquesta Agrupació recollia sectors de diverses sensibilitats amb unes diferències que cada volta es feien més evidents i menys suportables. A grans trets podríem dir que hi havia dos sectors. D'una banda trobem els d'Adolf Pizcueta, que apostaven per un valencianisme interclassista, pel treball amb grups nacionalistes de dretes com el Centre d'Actuació Valencianista de Joaquim Reig. D'altra banda estaria el sector més esquerrà, representat per Enric Navarro i Borràs.

Carles Salvador es va alinear amb al sector més dretà i poc a poc va anar abandonant la seua activitat política centrant-se més en qüestions culturals, ja a la ciutat de València. Però el que ens interessa ara a nosaltres en aquesta història és l'aparició d'aquest tal Enric Navarro, del que reconec desconeixia la seua existència.

Si continue pel carrer de Carles Salvador camí del metro em trobe amb el carrer Enric Navarro, que més avant es converteix en Leonor Jovani, una beata afusellada l'any 37 a Torrent, sobre la que no parlaré ara.

Enric Navarro, com Carles Salvador, va nàixer a València a finals del XIX, va militar a la Joventut Valencianista, a l'Agrupació Valencianista Republicana i va signar les Normes de Castelló del 32. Així mateix, tots dos participaren a la delegació valenciana del II Congrés Internacional d'Intel·lectuals Antifeixistes, celebrat a València el juliol de 1937. Però a diferència de Carles, Enric va ser molt crític amb les postures valencianistes conservadores. Durant molt de temps s'ha cregut que la diferència entre aquests dos sectors responia simplement a un conflicte sobre la conveniència o no de la nacionalització integra de l'ensenyament. Un article d'Enric a El Mercantil Valenciano el 1933 ens mostrà un debat molt més profund i interessant:
“Amparant-se una lírica exaltació valencianista (...), oculten una defensa dels interessos capitalistes de classe, pretenent que el valencianisme, hui, vol dir cultura solament, amb lo que pretenen anar estructurant els fonaments d'una política reaccionària...”
Aquesta postura anticapitalista fou utilitzada moltes voltes per la dreta valenciana per acusar l'Enric d'espanyolista, pel fet de dialogar amb partits estatals d'esquerres. Una anècdota durant un míting a Mestalla a principis de la Guerra Civil ens ajuda a demostrar el seu valencianisme incondicional. Durant aquest acte públic celebrat el 24 d'agost de 1936 el president d'Esquerra Valenciana, Marco Miranda, va fer un parlament exaltant i unit clarament la lluita nacional i de classe, però es va dirigir en castellà als assistents argumentant que molts podien no entendre la nostra llengua. Aquest fet fou durament criticat per Enric a les pàgines de la Voz Valenciana:
“(...) és una falta greu que res no pot justificar, emprar llengua atra que el valencià en un acte públic de la magnitud del celebrat, pel representant d'un Partit que es diu Esquerra Valenciana (...). Contra la llengua mai es té raó. ¿De què ens servirà cridar ¡Visca l'Estat Valencià!, si l'hem de deixar en ridícul al primer mítin on hi haja gent? On se'ns pot tolerar parlar altra llengua que la nostra és fora de casa, en un poble estrany. ¿Però en la pròpia llar claudicar? ¿Quin nacionalisme, valencianisme, regionalisme és eixe?”

Llibres consultats:

CUCÓ, A (1972): El valencianisme polític, Catarroja, Afers.
SIMBOR, V (1983): Carles Salvador: política i nacionalisme, València, Quaderns 3 i 4.

10 comentaris:

mmmmmmmmmmmmm ha dit...

friqui!!!!!!!!

Aurora Mora ha dit...

Ei, un post ben interessant. Com podem comprovar, el valencianisme, des que va nàixer, té els mateixos problemes...

Twenty ha dit...

Com l'Aurora, passen els anys, trobem altres generacions però finalment el problema és el mateix per al valencianisme. Acaben per quedar-se a postures més conservadores amb el pas del temps...

No és casualitat mai el nom d'un carrer i tu ens has ajudat un poc més a veure perquè s'han posat eixos noms.

Un gran article, com els que sempre fas!

Au ha dit...

Ja entenc perquè tardaves en escriure l´article...Molt interessant i intel.ligent!

m a r i a ha dit...

cert! un article interessantíssim! molt currat!!

a partir d'ara trobe que involuntàriament em fixaré en els noms dels carrers (cosa que no he fet mai)...

i sí, ja sé que va hi haure contussionats en la concentració de dijous; però diem que havera pogut ser molt pitjor (o millor, depén de com ho mirem!)

ens veiem!

fada_dasfalt ha dit...

Hi hagué un moment en què em vaig adonar que saber què s'amagava darrere del nom dels carrers era una clara mostra de cultura i aquest n'és un bon exemple. un salut!

Anònim ha dit...

ei iker,
el plaer de passar pel carrer Carles Salvador és compartit per mi també... L'home era mestre de l'escola de Benimaclet, vivia a la plaça, enfront del
Glop, i ara resta el seu cos al mesenteri, més enllà de la ronda nord/mort. Mon pare, llavors, la flipava amb ell perqué el veia sempre llegint, també quan la provessó passava aprop, llegint d'assegut al seu balcó...

En quant a l'Enrique Navarro... "tararí que te ví", les teues ganes!! -i les meues-, que no era eixe el que dius, sinó un requeté o un carlista que mataren en guerra. De fet a la vídua li donaren per eixe motiu un estanc que en acababant traspassaria una temporada a mon iaio.
I si no estic molt mal enterat, crec que amb la moguda de la llei de memòria històrica al carrer li han de canviar el nom.

Vaja, i ho sent perqué el text com a itinerari cortazarià estava guai, i la fada d'asfalt ho assenyala molt bé (eixa fadeta ahí!). Però la gran majoria dels noms de carrers de Beni són d'eixe pal.

au.

Andrés ha dit...

Anònim, interessant el que dius. Això que dius de les lectures de Carles Salvador a sa casa de la plaça ja m'ho comentar fa anys un amic de Benimaclet que acostuma a escriure sempre com a "anònim".

Pel que fa al carrer Enric Navarro, vaig estar preguntant a uns homes majors que es reuneixen a un baix del meu carrer i em digueren que era un "nacionalista", pel que vaig deduir que sí que era el que jo pensava. M'hauràs de contar millor eixa història i ja investigarem.

En la meua defensa diré que crec que el nom del carrer és Enric i no Enrique i que, en tot cas, l'objectiu de l'escrit era donar a conèixer que ja fa 70 anys hi havia una bona part del valencianisme clàrament anticapitalista i partidària dels Països Catalans. ;)

Ens veiem!

Anònim ha dit...

mira tío,
si el subcomandant marcos porta un passamuntanyes no és per gust, ho fa perqué no vol arrostrar-se (mot de moda, de rostre, de donar la cara, una cara). De la mateixa manera, el meu anonimat.

A quin sant cerdo van a posar a Benimaclet un carrer a un nacionalista? (Per cert el carrer Mistral, fa referència al poeta occità Frederic Mistral, no pas al vent).

Bo, malgrat tindre la barra de mai no felicitar-me pel nostre aniversari, pel proper em faré amb el llibre que la parròkia va fer sobre els carrers del nostre poble, i te'l regalaré... i hauràs de reconèixer l'error, i disculpar-te, i agenoll......

Andrés ha dit...

Estimat "anònim", en cap moment he negat que tingueres raó, més bé tot el contrari, a vore quan em deixes el llibre este de la parroquia! I seria millor no esperar al nostre aniversari i que algun dia aparegueres per la plaça, que ahir t'estava esperant :p

Ah, i per cert, això de Frederic Mistral ja m'ho contares! apareix també al llibre que em comentes??

Ale, besets xD