De paraules i categories

“Ten cuidado con el presente que construyes, debe parecerse al futuro que sueñas”

Col·lectiu feminista "Mujeres Creando" de Bolívia

Les paraules no són neutrals, les nostres formes de parlar, els nostres discursos, com ens explicava Foucault ja fa molts anys, creen realitats i generen normalitat, reprodueixen o transformen les relacions de poder. En els anys setanta les feministes eren considerades unes histèriques quan demanaven que la gent utilitzara el “totes i tots”, en l’actualitat la utilització del masculí i el femení s’ha convertit en una pràctica molt comuna, tot i que evidentment encara queda molta feina per fer.

A les nostres converses hem parlat d’aquesta discriminació de gènere, però he aprés a veure un poc més enllà en el sentit de les paraules que utilitzem i he vist que encara ens queda molt per millorar en molts aspectes. Hi ha qui pensa que el llenguatge és neutral, que en tot cas mostra símptomes de discriminació i que canviant-lo no superes la discriminació estructural. Crec que la cita de “Mujeres Creando” ens deixa veure que això no és del tot així, ja que quan parlem en el present estem construint al nostre voltant la societat del futur. Rellegir cada setmana les “cosas chiquitas” de Galeano tampoc ens vindria malament.

Emily Dickinson deia “No conec res al món que tinga tant de poder com la paraula. De vegades n'escric una i me la mire fins que comença a brillar” i Bertold Brecht ens advertia “Ens robaren les paraules i les han retorçat fins tornar-les irrecognoscibles”. I és que en realitat els dos tenen raó, Denys Cuche afirmava que “les paraules tenen una història i, al mateix temps, fan la història” , i a mi em sorprèn l’estranya capacitat de l’esquerra europea per deixar-se furtar les paraules, per perdre les regnes de la història i deixar-les en mans del poder. Paraules com democràcia, diversitat, ciutadania, pau,... han sigut totalment abandonades per l’esquerra i assumides per les lògiques mercantils i consumistes. Al mateix temps el sistema, també en el camp de l’educació, ens imposa un llenguatge economicista basat en l’eficiència, els usuaris, els clients, la competitivitat i la productivitat, fent desaparèixer les persones, la cooperació i els fruits. I com ens diu Clara, ja no es fan servir “receptes” sinó “formules”, aquestes són més exactes i disminueixen el risc de perdudes...

Al costat de les paraules trobem els silencis i Mark Twain ens avisa que "la paraula precisa tal vegada siga efectiva, però cap paraula mai ha estat tan efectiva com un silenci a temps", i és que no sabem mai quant de mal poden fer les nostres paraules, quina capacitat tenen d’anular i de reduir a l’altre. Els hindús diuen que "la paraula ha de ser vestida com una deessa i elevar-se com un ocell", no la podem fer servir sense cuidar-la. Sovint cataloguem a les persones amb paraules, fem calaixos, categories que caricaturitzen a l’altre. Fem tipologies de famílies, parlem dels cecs i no d’una persona amb ceguera, parlem de minusvàlids i no d’una persona amb una minusvalia. Partim de la diferència i no d’allò que tots tenim en comú, la nostra condició de persones; canviem una part per el tot. I és que les categories per definició són reduccionistes, homogeneïtzen i condemnen la diversitat, podríem dir que són violentes... Però no les criminalitzem, poden ser-nos útils, inclús necessàries, i es tracta de saber utilitzar-les des del relativisme, sense atorgar-les un poder absolut.

Per si de cas, Marcel Marceu, l’artista francés mestre del mim, assegura que “la paraula no és necessària per a crear l’emoció” i Galeano ens reconeix que “el silencio es un lenguaje perfecto y las palabras nunca podrán competir con él, pero por lo menos sirve como desafío probar si esas palabras son mejores”. I per si no foren millors, Malcom X prefereix que "si no estàs preparat per a morir per ella, treu la paraula [llibertat] del teu vocabulari".