D’on ve realment el perill?Llegint el llibre Fundamentos políticos de la educación social (Síntesis, 2000), de Ramón López Martín, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, trobe una reflexió que m’agradaria matisar, o més bé completar.
L’autor ens parla del perill que suposa una excessiva ingerència de l’administració pública en les decisions del professional de l’educació social. Aquesta tendència de control social (control ideològic de la ciutadania) per part dels grups hegemònics sobre els exclosos o simplement sobre els beneficiaris de les polítiques socioeducatives evidentment existeix, i és el que López Martín anomena “domesticació”.
És cert que l’administració finança els Serveis Socials, però no per això està legitimada per impossibilitar el treball del professional, com a transformador social, per reproduir una situació ideològicament interessada. Aquesta dependència institucional provoca la burocratització del professional i la perduda de motivació, el que ens pot portar a oblidar l’esperit transformador (allò que H. Giroux anomena “intel·lectual transformatiu”) i tendir cap a un mer assistencialisme (reproductor).
Tota aquesta crítica que fa Ramón López és certa (no seré jo qui ho negue!) i ens mostra la manca d’esperit democràtic en les actuals polítiques socials. Ara bé, crec que cal puntualitzar una cosa. Un discurs d’aquestes característiques, en els temps que corren, pot ser utilitzat de manera perversa per justificar la privatització dels Serveis Socials.
I que conste que no estic diguent, ni insinuant, que l’autor pretenga amb aquestes línies defensar aquesta postura. Simplement m’agradaria alertar que frases com “la administración pública dificulta el quehacer de l’educador social” poden ser utilitzades en aquest sentit. Per tant crec que cal remarcar que el perill de la domesticació no prové solament de l’administració pública, sinó que pot venir també des de l’àmbit privat. És més, al meu entendre sempre serà més perillosa una possible “domesticació” d’una institució privada que no d’una pública, en el sentit que, en principi (insistisc: EN PRINCIPI!), l’administració pública ha d’estar sotmesa a un control democràtic.
6 comentaris:
Totalment d'acord amb el teu matís. Sobretot perquè he tingut l'oportunitat de conéixer prou bé els Serveis Socials d'un Ajuntament com el de València i, la veritat, és prou més acuciant el que tu planteges que el que denuncia aquest autor. Cada dia, les nostres administracions i, especialment els serveis socials, estan dirigint-se cap a la privatització d'una manera escandalosa. Molts serveis que haurien de ser públics estan sent gestionats per ONG, esglèsies i fundacions privades que conten amb els seus professionals (educadors, treballadors socials, etc.) que cobren un sou de misèria i que pràcticament realitzen tasques burocràtiques (coordinació del projecte, recerca de subvencions, etc.) mentre que el contacte amb els "usuaris" es fa a través de voluntaris i, cada vegada més, estudiants en pràctiques. I el pitjor de tot és que a açò li diuen "cooperació público-privada" i tant feliços, però la privatització i la precarització dels professionals d'allò social és un problema real que cada dia va a més, i que l'Estat no està disposat a solventar (i açò és molt important tenir-ho en compte).
Salut i enhorabona pel blog!
D'acord amb tu.
La "domesticació" que exerceixen les empreses privades que s'ingereixen en l'ensenyament és més perillosa que la de l'Estat, i aquesta és una de les conseqüències que ens porta la mercantilització de l'ensenyament.
Per a fer front al control social, és imprescindible lluitar contra la privatització.
Endavant amb el blog!
Ja em passaré...
Tant o més important que estudiar els textos, és estudiar qui i perquè els ha escrit.
Un beset!
L´estat avui en dia comparteix ideologia amb les empreses privades. Això ens porta a la conclusió de que eixa domesticació dona igual per qui estiga exercida ja que son les mateixes persones les que intenten controlar-nos. Per a evitar eixa domesticació (que no només se dona en l´ambit de l´educació social, alcontrari, està a tots els àmbits de la nostra vida)cal cambiar i molt l´estat de les coses. És a dir, només cambiant el sistema (o lluitant frontalment contra ell) podrem evitar exia domesticació.
La privatització a l'estat espanyol pareix un tren sense frens, i dona el mateix qui capitanetge el tren, siguen els hereus del franquisme o els autoanomenats "fills de La bola de cristal" com en deis l'altre dia. Anem enrere per compte d'avant.
Bona relexió.
Ei company,
Felicitats!!! Aquesta vesprada podries portar una tortà i ho celebrem!
Publica un comentari a l'entrada