"Mandar Obedeciendo"

El “mandar obedeciendo” és un concepte popularitzat a partir del neozapatisme sorgit a les muntanyes de Chiapas a principi dels anys 90, però realment té els seus origens en la cosmovisió maia precolombina, el primer moment en que es detecta un teixit de resistència contra el projecte colonial occidental(1). Com ens diu Foucault: “el que produeix la generalitat de lluita és el sistema mateix del poder, totes les formes d’exercici i aplicació del poder“(2)

Aquesta expressió ens permet pensar una estructura horitzontal en la presa de decisions que, com a educadors i educadores, hem d’aprofitar per a les nostres pràctiques educatives. Ens serveix per entendre un tipus de relació educativa de caràcter diàlogic, on l’educador tracta d’atendre les necessitats i les demandes dels educands. En la mateixa línia els zapatistes diuen “preguntando caminamos”, un eslògan que ens sugereix un desplaçament de les estructures i els objectius cap a una forma més experimental i flexible d’organització (3).

1 CECEÑA, A. (1999): “La resistencia como espacio de construcción del nuevo mundo”. Chiapas, 7: 93-114.

2 FOUCAULT, M (1979): Microfísica del poder, La Piqueta: Madrid.

3 McLAREN, P (2001): Che Guevara, Paulo Freire y la pedagogía de la Revolución, Mèxic, Siglo XXI.

Un any sense Gonzalo Anaya

Gonzalo Anaya ens va deixar ara fa un any. L'onze de juny de 2008 el seu cor de 94 anys va deixar de bategar. Nascut a Burgos el 1914, des de la Segona República i al llarg d'una dilatada carrera professional va demostrar el seu compromís incondicional amb l'educació pública i la democràcia. Llicenciat en Filosofia i més tard doctorat, va ensenyar a diversos pobles de la Península, sent sancionat durant el Franquisme pel seu activisme polític en la Federació de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) de la UGT.

Entre 1953 i 1973 va exercir a Santiago de Compostel·la, on va conèixer millor la pluralitat nacional de l'Estat espanyol i es va preocupar per la situació del gallec als centres educatius. El 1973 obtingué la càtedra de Filosofia de l'Escola de Magisteri de València i s'integrà en el Departament de Sociologia i Antropologia Social.

Ha viscut al País Valencià durant els últims trenta cinc anys i, des del primer moment, en plena Batalla de València, va participar activament en els moviments socials d'esquerres i valencianistes. El 1985 fou nomenat catedràtic emèrit de la Universitat de València i més tard va rebre la medalla d'or de la institució, així com la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball.

Seria considerat com un dels precursors de la renovació pedagògica a l'Estat espanyol i els seus deixebles, que el consideren un "mestre de mestres", destaquen d'ell el seu compromís social i polític com a referent ètic i moral per a tota la comunitat educativa. Ell simplement es definia com "un roig al qui li agrada ensenyar" i explicava que "ensenyar és comunicar un saber de qualitat i, per tant, emancipador".

Defensor incansable de l'escola pública i alliberadora, va rebre en vida nombrosos reconeixements i distincions. La Confederació d'Associacions de Pares i Mares d'alumnes del País Valencià porta el seu nom, així com l'Escola d'Estiu que organitza el Moviment de Renovació Pedagògica, de la qual sempre participava. Els últims anys de la seua vida es va iniciar en la política institucional. Va ser membre al Consell Escolar Valencià en representació de la Universitat, donà suport sempre els sindicats de treballadors, i va ser candidat al Senat en 2004 i 2008 com a militant d'ERPV.

En forma d'humil homenatge vos deixe ací l'entrevista que li vaig fer a Jaume Martínez Bonafé dies després de la mort de Gonçal i que es va publicar a l'Accent 133 dins d'un monogràfic sobre el pedagog: