29 de setembre de 2008

Correllengua a Torrent

A Torrent avancem en valencià!
3 d'octubre :::: 19:30h :::: des de la Torre

15 de setembre de 2008

Onze onzes de setembre

11 de setembre de 1185. Constantinoble (Imperi Bizantí)

Esteban Hagiochristophorites, mà dreta de l’emperador Andrònic I Comnè, fou assassinat per Issac Ángel (noble insignificant i futur Isaac II Àngel) quan aquest es defensava d’un atac del govern bizantí justificat per haver-se rebel·lat un any abans a Bitinia.
Isaac va demanar refugi a l’Esglèsia de Santa Sofia, des d’on va cridar a la revolta contra Andrònic amb aquestes paraules: “Per què temem? Per què estem obeint? Nosaltres som molts, i ell és un només. El nostre aguant és l'únic vincle de la nostra servitud”


11 de setembre de 1297. Stirling (Escòcia)

Important victòria dels escocesos a la batalla del pont de Stirling, emmarcada en la Guerra de la Independència d’Escòcia contra la invasió anglesa. Amb aquest episodi, en el que destaquen les figueres de William Walace i Andrew Moray, comença un curt període de recuperació de territoris escocesos ocupats pels anglesos, arribant fins i tot a invadir Newcastle, ja fora de les seues fronteres.


11 de setembre de 1541. Santiago del Nuevo Extremo (Xile)

Deu mil indis maputxes, dirigits pel seu cabdill Michimalonco, assalten aquesta nova ciutat, ocupada pels colonitzadors castellans. El cronista de Burgos Jernónimo de Vivar (coetani als fets) conta que “los indios penetraron sin dificultad en la ciudad y que llevaban fuego en ollas, que propagaron en las casas”, però que finalment els 45 castellans que guardaven la plaça guanyaren la batalla. Un altre cronista de Índies, Pedro Mariño de Lobera, deia de Michimalanco que era “de buena estatura, muy fornido y animoso; tenía el rostro alegre, y agraciado tanto que aun a los mesmos españoles era amable


11 de setembre de 1609. València (Regne de València, Corona d’Aragó)

Felip II decreta l’expulsió dels moriscos del Regne de València, que representaven aproximadament un 33% de la població. Amb aquesta ordre s’inicia un procés de deportació que tindrà fortes conseqüències al nostres país (despoblament, abandó de terres,...). A més, el repoblament posterior dóna lloc a l’actual divisió lingüística (interior/costa) que existeix al País Valencià.


11 de setembre de 1714. Barcelona (Catalunya, Corona d’Aragó)
(el nostre)

Després de 14 mesos de setge Barcelona és ocupada per les tropes borbòniques, guiades pel Duc de Berwik. La població de la ciutat, a la que s’havien sumat persones de tota la Corona, va resistir heroicament fins que finalment va signar la capitulació. Aquesta fita és una de les més importants de la Guerra de Successió, que va suposar l’ocupació militar de la Corona d’Aragó, la supressió de l’autogovern i la substitució de les nostres lleis i institucions per les de la Corona de Castella.


11 de setembre de 1847. Pittsburgh (Pensilvània, Estats Units d’Amèrica)
(el friki)

A un bar de Pittsburgh el cantautor nordamericà Stephen Fosterva toca per primera vegada en públic la seua cançó més famosa, Oh Sussanna. Una melodia que ha generat beneficis astronòmics a molts editors. Ell va rebre solament 100$.


11 de setembre de 1888. Asunción (Paraguai)

Mor el polític i mestre argentí Domingo Faustino Sarmiento. President de la República Argentina entre 1868 i 1874, va destacar com a pedagog i per la seua preocupació i dedicació per un ensenyament més públic. 55 anys després, un altre 11 de setembre, la Primera Conferència de Ministres i Directors d’Educació de les Repúbliques Americanes va triar aquesta data com a “Día panamericano del maestro”.


11 de setembre de 1898. Ginebra (Suïssa)

L’anarquistà italià Luigi Lucheni assassina d’una ganivetada a Isabel de Wittelsbach, emperatriu d’Austria i reina d’Hongria, més coneguda com a Sissi Emperatriu. La intenció inicial del llibertari era atemptar contra Henri de Orleans, aspirant a rei de França, però va canviar de víctima perquè el seu objectiu de fons era assassinar un membre de l’alta aristocràcia per impactar l’opinió pública.


11 de setembre de 1906. Johannesburg (Índia)

Naix la Satyagraha durant un míting de Ghandi al Empire Theatre de la ciutat. Amb aquest paraula el lider indi definia la seua teoria de la no-violència, una resistència pacífica que defensarà en les seues campanyes al Moviment de Independència Indi i també durant la seua lluita a Sud-àfrica.


11 de setembre de 1973. Santiago de Xile (Xile)

Comença el cop d’Estat contra el govern de Salvador Allende. Després de tres anys de la Unitat Popular, l’exercit, dirigit per Pinochet i recolzat per la CIA, va bombardejar el Palau de la Moneda, des d’on el president va emetre el seu últim discurs i més tard es va suïcidar. Aquest fet va donar pas a una forta dictadura militar que va violar sistemàticament els drets humans, provocant 3.000 assassinats, 35.000 torturats, més de 1.000 desapareguts i 200.000 exiliats.


11 de setembre de 1998. Miami (Estats Units d’Amèrica)

René, Antonio, Fernando, Gerardo i Ramón. Cinc joves cubans que treballaven a Miami per evitar atemptats terroristes contra el seu país foren detinguts pel FBI acusats d’espionatge. Deu anys després continuen empresonats, però un fort moviment internacional reclama la seua innocència i el seu alliberament.
nota I: no el vaig poder penjar el dia 11 (estava a Girona).
nota II: ja sé que el nostre 11S es mereixia a un post sencer.

8 de setembre de 2008

La domesticació de l’educador/a social

D’on ve realment el perill?


Llegint el llibre Fundamentos políticos de la educación social (Síntesis, 2000), de Ramón López Martín, degà de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, trobe una reflexió que m’agradaria matisar, o més bé completar.

L’autor ens parla del perill que suposa una excessiva ingerència de l’administració pública en les decisions del professional de l’educació social. Aquesta tendència de control social (control ideològic de la ciutadania) per part dels grups hegemònics sobre els exclosos o simplement sobre els beneficiaris de les polítiques socioeducatives evidentment existeix, i és el que López Martín anomena “domesticació”.

És cert que l’administració finança els Serveis Socials, però no per això està legitimada per impossibilitar el treball del professional, com a transformador social, per reproduir una situació ideològicament interessada. Aquesta dependència institucional provoca la burocratització del professional i la perduda de motivació, el que ens pot portar a oblidar l’esperit transformador (allò que H. Giroux anomena “intel·lectual transformatiu”) i tendir cap a un mer assistencialisme (reproductor).

Tota aquesta crítica que fa Ramón López és certa (no seré jo qui ho negue!) i ens mostra la manca d’esperit democràtic en les actuals polítiques socials. Ara bé, crec que cal puntualitzar una cosa. Un discurs d’aquestes característiques, en els temps que corren, pot ser utilitzat de manera perversa per justificar la privatització dels Serveis Socials.
I que conste que no estic diguent, ni insinuant, que l’autor pretenga amb aquestes línies defensar aquesta postura. Simplement m’agradaria alertar que frases com “la administración pública dificulta el quehacer de l’educador social” poden ser utilitzades en aquest sentit. Per tant crec que cal remarcar que el perill de la domesticació no prové solament de l’administració pública, sinó que pot venir també des de l’àmbit privat. És més, al meu entendre sempre serà més perillosa una possible “domesticació” d’una institució privada que no d’una pública, en el sentit que, en principi (insistisc: EN PRINCIPI!), l’administració pública ha d’estar sotmesa a un control democràtic.

3 de setembre de 2008

El principi

Baixant per l’Avinguda del País Valencià, columna vertebral de Torrent, arribe a l’estació de Metro. Pague rigorosament els 8’70 € de l’abonament 10 de la zona AB i entre. Perd el meu tren (un altre!) i em toca esperar quinze minuts per a l’eixida del següent. La gent comença a acumular-se a l’andana i em quede de peu, pensant si traure ja el meu llibre o si esperar a l’arribada del metro per poder llegir amb tranquil·litat.

Davant de mi tres homes majors esperen asseguts a un banc, passa una xica amb minifalda i els tres deixen de parlar i miren les seues cames com si estigueren a un partit de tennis (no falla mai!), a tot açò arriba el tren i s’alça tothom (i totdon). Una dona porta al seu fill en un carret i no encerta a obrir la porta, l’ajude, em dona les gràcies, entrem i prenem posicions.
Davant de mi està la senyora simpàtica amb el xiquet, que no para de llançar una botella d’aigua i que pareix que es diu Vicente (que original...). A l’esquerra els tres homes parlen acaloradament sobre la crisi, més lluny la xica del partit de tennis i al meu costat una dona parlant per telèfon. Ve de la perruqueria, o això li diu al seu interlocutor. A última hora entra un xic amb pintes de rapero i el seu mp3 a tot volum. Sona el senyal i comença el viatge.

A les dos parades els tres majors baixen i puja una jove que comença a llegir la novel·la de moda. A la següent entren dos segurates, ens miren mal a tots i tornen a baixar. La dona del costat continua parlant per telèfon i no em deixa llegir. La meua companya de lectures pateix la mateixa situació i posa cara de “i a mi què m’importa?”, però pareix disposada a resistir. El rapero passa, no s’entera de res, el món no va amb ell (segurament fa bé). Vicente torna a llançar la botella i la lectora es torna a despistar, li fa quatre carasses al xiquet i la mare simpàtica somriu, i la xica continua amb la seua tasca.

Alerta, entren tres rapats i es dirigeixen cap al meu seient, merda, quina samarreta porte? Decathlon, perfecte, serà millor girar la motxilla per ocultar les xapes... passen de llarg sense mirar-me. El trajecte continua, baixa i puja gent, però l’afluència és poca a estes hores. Un home amb trets àrabs d’uns quaranta anys entra al vagó amb la seua bossa i es queda al costat de Vicente, que de nou llança la botella. L’àrab la recupera i “li furta el nas” al xiquet, que somriu. La mare agafa el carret i se’n va a l’altra punta del vagó. No era tan simpàtica.

El tren es deté bruscament. Hi ha un silenci. D’un segon? Mig? Menys? No ho sé, però el que sí que sé (i tots ens mirem i ho sabem) és el que passa pel cap de cadascú de nosaltres. Ja fa dos anys, però els fets del 3 de juliol de 2006 estan encara ben presents. Em ve al cap la imatge d’algun conegut de l’accident i, per què no dir-ho, m’enrecorde de Pau Alabajos. Estem parats.

Vicente plora, la mare es posa nerviosa, la dona del mòbil comença a cridar, la xica lectora tanca el llibre i s’agafa les mans amb el cap, el rapero passa olímpicament de tots. De sobte les llums s’apaguen i la histèria col·lectiva augmenta. Als tres segons torna la llum i el tren continua el seu camí. L’àrab s’alça, els rapats s’alcen, el rapero apaga la música i comença mirar desconcertat cap a tots els costats (i també s’alça!) , el xiquet deixa de plorar, la dona del telèfon continua contant la seua vida als quatre vents i la xica desisteix i deixa de llegir. S’encén la megafonia: “Pròxima parada Benimaclet, correspondència amb la línia quatre”. Baixe, Comença un nou curs.

Aaahh, i això, senyorets i senyoretes, que m’he fet un bloc.