| L’ensenyament s’enfronta al neoliberalisme |
| EDITORIAL |
| La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s´havia imposat d´ençà l´ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l´havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi. La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable; i no només això, ha establert que la medicina per curar-lo de l´actual malaltia és més del mateix: més "lliure mercat", més "flexibilitat laboral" i menys "despesa" social. Però no era necessari esperar-se a la cimera per preveure això, com tampoc cal limitar el debat al pla de la teoria i de l´abstracció: a casa nostra tenim múltiples exemples de com la crisi no ha alterat en cap punt les polítiques econòmiques i socials dels governs. N´hi ha un, a més a més, que ha generat una important mobilització: estem parlant del món de l´ensenyament. El Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa uns quants anys que denuncia els efectes que el procés de convergència de l´Espai Europeu d´Ensenyament Superior tindrà sobre les universitats catalanes i, en última instància, sobre el conjunt de la societat. Per sota la façana europeista -encara hi ha gent que se la creu?-, aquest procés, també conegut com el procés de Bolonya, es proposa incrementar la "competitivitat" de les universitats, "racionalitzar" les titulacions que s´hi ofereixen i augmentar-hi la presència del sector privat, tant en finançament com en la presa de decisions. És la culminació d´un model que ja s´estava dibuixant des de fa temps, amb el famós Informe Bricall, per exemple, que a principis d´aquesta dècada comptava amb l´aval dels sindicats i dels partits institucionals que es diuen d´esquerres i de gran part del món de l´ensenyament, exceptuant les organitzacions més combatives. Ara, amb l´aprovació dels nous plans d´estudi, comencem a veure´n els efectes més contundents: la desaparició de les titulacions menys "rentables", la proliferació de màsters en substitució dels antics estudis de tercer cicle o, en casos concrets, com els estudis d´Història del País Valencià, la pràctica eliminació de les assignatures de la nostra pròpia història a la Universitat de València. Allí, com a la resta de les universitats catalanes han sigut nombroses les mobilitzacions en contra del procés de Bolonya: assemblees, tancaments, manifestacions o referèndums són alguns del exemples de les moltes iniciatives contra el procés de Bolonya que s´hi han produït. I el dia 20 de novembre hi ha una convocatòria de vaga a tots els Països Catalans, que és també una convocatòria a nivell europeu. Però l´ensenyament universitari no és l´únic que està en peu de guerra: al Principat i al País Valencià l´inici de curs als centres de secundària també ha sigut mogut amb motiu de l´aprovació de la LEC i de les arbitrarietats en relació a Educació per a la Ciutadania, respectivament. La LEC, per una banda, consagra el sistema semiprivat de l´educació obligatòria, mitjançant el foment i la consolidació del model de les concertades; i d´altra banda, al País Valencià, el conseller Font de Mora intenta desprestigiar el sector públic imposant mesures que dificulten, fins i tot encara més, el desenvolupament d´uns centres ja molts precaritzats. L´ensenyament és només un dels molts serveis socials que s´estan veient afectats per les mesures neoliberals, que previsiblement s´agreujaran amb la crisi. Per sort, és un àmbit on la tradició de lluita encara està arrelada, com demostren el SEPC i l´actual efervescència del moviment estudiantil. Ací, per tant, no ha calgut ressuscitar cap mort. Però si més enllà del món de l´ensenyament encara ens cal reclamar l´herència de Karl Marx, no ho fem només limitant-nos a la teoria sinó que recuperem allò més pràctic: l´organització i la lluita contra el sistema. |
