22 de novembre de 2008

L'ensenyament públic en peu de guerra!

L’ensenyament s’enfronta al neoliberalisme
EDITORIAL
La intervenció dels governs de les principals potències econòmiques del món capitalista per salvar el sistema financer semblava augurar una fi del model neoliberal que s´havia imposat d´ençà l´ensorrament del bloc soviètic. Amb la crisi econòmica molts han ressuscitat Marx -els que prèviament l´havien mort, és clar!-, reconeixent la validesa de les seues anàlisis. Així, tot escoltant les tertúlies dels mitjans convencionals podíem arribar a pensar que es volien aplicar polítiques social(iste)s per contrarestar la crisi; podíem arribar a pensar, doncs, que les patronals, els lobbies empresarials i els think tanks més reaccionaris havien perdut legitimitat i força amb aquesta crisi.
La recent cimera del G-20 ha deixat ben clar que el model és intocable; i no només això, ha establert que la medicina per curar-lo de l´actual malaltia és més del mateix: més "lliure mercat", més "flexibilitat laboral" i menys "despesa" social. Però no era necessari esperar-se a la cimera per preveure això, com tampoc cal limitar el debat al pla de la teoria i de l´abstracció: a casa nostra tenim múltiples exemples de com la crisi no ha alterat en cap punt les polítiques econòmiques i socials dels governs. N´hi ha un, a més a més, que ha generat una important mobilització: estem parlant del món de l´ensenyament.


El Sindicat d´Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa uns quants anys que denuncia els efectes que el procés de convergència de l´Espai Europeu d´Ensenyament Superior tindrà sobre les universitats catalanes i, en última instància, sobre el conjunt de la societat. Per sota la façana europeista -encara hi ha gent que se la creu?-, aquest procés, també conegut com el procés de Bolonya, es proposa incrementar la "competitivitat" de les universitats, "racionalitzar" les titulacions que s´hi ofereixen i augmentar-hi la presència del sector privat, tant en finançament com en la presa de decisions. És la culminació d´un model que ja s´estava dibuixant des de fa temps, amb el famós Informe Bricall, per exemple, que a principis d´aquesta dècada comptava amb l´aval dels sindicats i dels partits institucionals que es diuen d´esquerres i de gran part del món de l´ensenyament, exceptuant les organitzacions més combatives. Ara, amb l´aprovació dels nous plans d´estudi, comencem a veure´n els efectes més contundents: la desaparició de les titulacions menys "rentables", la proliferació de màsters en substitució dels antics estudis de tercer cicle o, en casos concrets, com els estudis d´Història del País Valencià, la pràctica eliminació de les assignatures de la nostra pròpia història a la Universitat de València. Allí, com a la resta de les universitats catalanes han sigut nombroses les mobilitzacions en contra del procés de Bolonya: assemblees, tancaments, manifestacions o referèndums són alguns del exemples de les moltes iniciatives contra el procés de Bolonya que s´hi han produït. I el dia 20 de novembre hi ha una convocatòria de vaga a tots els Països Catalans, que és també una convocatòria a nivell europeu.

Però l´ensenyament universitari no és l´únic que està en peu de guerra: al Principat i al País Valencià l´inici de curs als centres de secundària també ha sigut mogut amb motiu de l´aprovació de la LEC i de les arbitrarietats en relació a Educació per a la Ciutadania, respectivament. La LEC, per una banda, consagra el sistema semiprivat de l´educació obligatòria, mitjançant el foment i la consolidació del model de les concertades; i d´altra banda, al País Valencià, el conseller Font de Mora intenta desprestigiar el sector públic imposant mesures que dificulten, fins i tot encara més, el desenvolupament d´uns centres ja molts precaritzats.
L´ensenyament és només un dels molts serveis socials que s´estan veient afectats per les mesures neoliberals, que previsiblement s´agreujaran amb la crisi. Per sort, és un àmbit on la tradició de lluita encara està arrelada, com demostren el SEPC i l´actual efervescència del moviment estudiantil. Ací, per tant, no ha calgut ressuscitar cap mort. Però si més enllà del món de l´ensenyament encara ens cal reclamar l´herència de Karl Marx, no ho fem només limitant-nos a la teoria sinó que recuperem allò més pràctic: l´organització i la lluita contra el sistema.

Especial sobre Educació a L'ACCENT nº142 (abans del 20-N)


14 de novembre de 2008

Temps


Surto corrents i em persegueix un ens abstracte.
No el veus, no el sents. Tampoc el detecta el tacte. Impacta
en l'espai en eixos de coordenades. Vides anulades del matins a les vesprades.
Venen mal dades quan busques esmolades persegueixen follets i fades agobiades per culpa teva.
I qui no es lleva amb sorolls desagradables a les orelles, quan del llit s'eleva?
I t'he delit que el sol no marqui el biorritme i el cronòmetre t'estigma
fes esgrima amb les agulles, perquè
immortal és qui venç el temps... però qui l'usa diferent és un manta, m'entens ?
Diuen que no aprofito el temps. Potser és que escriure, llegir, xerrar i sobar no ho és. (Naa)
D'això ells en diuen perdre el temps.
Digues. Com pot ser que perdis allò que no tens?
Perquè, de qui és el temps ? vull dir, algú s'està forrant quan algú diu que no el té però l'està gastant?
Mira, la veritat és que no ho sé. Però la penya me'l demana com si fos un camell (tens temps?)
Que què he fet durant tot aquest temps? Al final he fet temps fins que aquest m'ha donat la raó.
No et fot!
D'acord! ens havíem de donar temps. Però ràbia em va fer haver de donar-li temps al temps.
Només sé que temps era temps us deieu: t'estimo.
Per quan ? Pels temps dels temps.
I ara què? Ara us trobeu i parleu de la calor i del fred i us moriu d'enyorança pensant en quins temps aquells.
Però tranquils, calma, que el temps ho cura tot.
Tranquils que el temps apaga tots els focs.
Segons, minuts, hores, dies i anys.
Petons, a gust. Plores, odies i afanys
No sé, només sé que el temps passa. I que no es quedarà aquí per veure qui se l'empassa. El temps t'abraça.
I no s'apaga la brasa.
El temps passa i t'amenaça com una llosa, Com una espasa.
Així és el temps.
Temps.
Durarà pel temps del temps.
Temps al temps
Algú té una miqueta de temps ?
No ho sé. Només sé que el temps passa i necesito temps.

At versaris

6 de novembre de 2008

Un procés contra la Història

"Fins que els lleons no tinguen els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant els caçadors"
Proverbi dels Ibo, poble de Nigèria

Podria parlar del debat d'aquest matí amb el Rector i de la seua retòrica magistral; podria comentar la cara amagada del procés, amb tots els lobbies i organitzacions empresarials que l'impulsen; podria parlar del debat (necessari d'altra banda) sobre si realment existeix una elitització de l'educació o si, com pensem molts, es tracta d'elititzar determinats coneixements; podria discutir sobre per què no hem de demanar més beques a fons perdut i sí l'abolició de les taxes; podria comentar que la Universitat no es privatitza (en termes de titularitat), sinó que es mercantilitza; o podria enxarxar-me en la qüestió de per què hem coordinar tots els col·lectius, assemblees (de facultat i d'afinitat política), etc. en la lluita per la Universitat pública... però ara mateix no ho faré. Com diu Arnau, ens hem de prendre les coses amb filosofia.

Però del que sí que volia escriure des de fa un temps era d'una altra cosa. M'estic referint a la qüestió de l'homogeneïtzació cultural que afecta a tots els nivells a l'educació superior, tant a nivell lingüístic com a nivell dels continguts curriculars.

El cas més clar, o el que millor puc conèixer jo, és el de l'actual Llicenciatura d'Història, que en convertir-se en Grau discrimina completament la Història del País Valencià. En l'actual pla d'estudis, pràcticament tot el tercer curs de la carrera està dedicat a la nostra història i a més els estudiants poden cursar algunes optatives d'història territorial molt interessants, com Corona d'Aragó o Claus Actuals del País Valencià.

Amb el procés de Bolonya, eixe innocent procés de Bolonya que tant s'estima l'equip rectoral, el pla d'estudis canvia radicalment i acorrala per complet la Història del País Valencià, reduint-la a una mísera assignatura de 6 crèdits, on es pretén explicar (o autoaprendre... ja no sé exactament que volen!) la història dels valencians "des de la Vall Torta fins a Camps" (com diria Miquel).

Per sort un grup d'estudiants, companys i companyes del SEPC d'Història, han donat la veu d'alarma i han sabut coordinar-se amb altres professors i investigadors per denunciar aquest atac directe contra la nostra identitat. Amb aquestes línies simplement volia felicitar-los (no cal dir noms, elles i ells ja saben qui són) per la feina que estan fent en aquest sentit i per la que fan amb altres estudiants a l'Assemblea de la seua facultat.

Aprofite i penje l'article sobre el tema que acabe d'escriure per a L'Accent: